Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
ESCRITS PROPIS
F
La renúncia a certes quotes de plaer i la capacitat de suportar, acceptar-ho i fer se càrrec, convertint aquests moments en espais de progressió personal, esdevenen el fonament per copsar fins a quin punt l'individu ha fet un sotmetiment voluntari a la llei.
No tot és possible, no tot ens es degut i no tots els desitjos i la seva materialització, son saludables per a un mateix..

No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat d'acceptar i integrar la seva privació. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, en l'àmbit edcuatiu, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànye`l per la impossibilitat de tenir allò concret que, en aquell moment, per a ell li és tot.

La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit, de renúnica, de perdre, ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, contribuiran i marcaran el segell que corroborarà la interiorització de la Llei, no pas assimilat a la resignació davant la norma, sinó com a component inherent al dinamisme i la vitalitat que aquesta mateixa "prohibició" genera en la persona.

Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.

Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
D
Dues dimensions, que més enllà de qui pot encarnar aquest paper, es presenten com a coordenades indispensables en el creixement harmònic de la persona i que al llarg de la vida esdevenen referències més o menys conscients a la recerca del sentit existencial..

La Mare i el que ella significa: Qui ens dona la vida. La que permet el pas de cos vivent a ésser humà, gràcies als afectes, emocions, paraules,... Qui ens dona seguretat, confort,... possibilitant la constitució del Jo i el Narcisisme. Esdevé referència del subjecte en el seu deute i goig existencial .

El Pare... com a representant de la Llei que permet la progressió, evitant la regressió al Món acomodatici de la Mare. Pare que no només te una dimensió adaptativa , ...de fer fills i filles sotmesos, obedients, dòcils...sinó que permet transmetre les ganes de créixer i viure.

Així doncs diverses vessants a destacar en la Funció del Pare:

1. Prohibir, dir no, posar límits, ... a l'excés, a la satisfacció plena, al caprici,...
2. Acompanyar ...en els moments de neguit i angoixa, necessitant de la paraula serena, tranquil·la, obrint i senyalant noves possibilitats de reflexió i acció.
3. Dissimular ...i permetre certes transgressions. A vegades ...el pare no veu, no escolta, no sent , ... per deixar que qui ens acompanya experimenti, s'equivoqui, es faci responsable d'ell mateix .
4. El pare de la incertesa, que no sap ...que no ho dona tot, que no te explicacions per tot, ... i convida a l'altre a que resolgui les seves incerteses. Tolera les frustracions i deixa espai per a les invencions.
5. El pare que marca un estil propi, que marca la diferència, la distància i reconeix l'alteritat i la seva singularitat.

Fer de Pare, una manera particular de dir sí a la Vida, que en el cas dels fills capten progressivament per permetre'ls buscar el seu camí i la seva alteritat fora la parella parental. I tot això, per transmetre un desig subjectiu de viure.

Publicat a la Revista Valors
Joaquim Trenchs


P
Una de les característiques fonamentals del fet educatiu, rau en la importància de saber transmetre i permetre en els infants, l'aprenentatge i la interiorització dels límits i les normes en el seu creixement com a persones.
L´educació, i en general la inserció en allò social i cultural, exigeix a l'individu, entre altres coses, una renúncia a certes quotes de satisfacció i plaer. En aquest procés, l´educador, tant si és pare/mare com docent, amb el seu fer, pot contribuir en aquesta tasca necessària per tal d'assolir aquell desenvolupament i maduresa desitjada en el futur del fill/a.

La seva aportació i ajuda consisteix en proveïr a l'infant i/o noi, de prou contenció i incentiu per suportar les renúncies puntuals i les no satisfaccions immediates. Aquest aprenentatge de la renúncia, de que alguna cosa es perd, de que no tot és sempre possible, permet interioritzar el límit, el valor de la llei, la norma com a reguladora entre Un i el món: L' Altre.

Cal tenir present que sovint l'adaptació de la persona a allò social i a la interacció amb els altres amb qui convivim, està menys determinat per la naturalesa de les renúncies que per la capacitat de suportar-les.

A l'Escola, el conjunt d'aprenentatges que fan els nois/noies i el seguiment que en fan els docents, ja reclama d'ells un esforç, una capacitat d'espera, de perseverança,... per assolir els objectius proposats per satisfacció dels mateixos infants.

I a casa? Diverses son les posicions educatives a cada llar, i fins i tot en cada progenitor, pare o mare. A grans trets, de manera sintètica i esquemàtica podem trobar tres estils diferenciats, no sempre en estat pur, amb les seves conseqüències pràctiques, per la llavor que van deixant:

· El pare/mare autoritari, intervencionista.

En aquests casos, es traspua l'exigència de compliment d'una única voluntat: la del pare/mare. No hi ha una comprensió íntima del nen/a, amb el seu propi desig i singularitat.
L'autoritat i els límits vers els fill/filla només s'entenen i regulen en funció de les conductes i necessitats externes. Per al nen/nena no hi ha una interiorització de fons del seu valor, bo i les aparences i formalitats.

· El pare/mare permissiu, abstencionista.

El límit i la norma no són vistos com a necessaris. La satisfacció pròpia i del nen/noi va per damunt de tot. En aquestes situacions, el fill/filla sol anar sortint amb la seva. L'autoritat i els límits no existeixen o estan desdibuixats. No hi ha tampoc una interiorització de la llei, del NO TOT és possible. Allò què o aquell qui exerceixi aquesta funció , fa nosa i molesta.

· El pare/mare democràtic. Interaccionista.

L'educador, pare, mare, en funció de les circumstàncies, conversa i cerca acords i compromisos satisfactoris per tots plegats. Es cerca la comprensió del desig del fill/a, i alhora, es veu necessari també el límit, la frustració, l'espera,...

Es possibilita que el nen aconsegueixi acomodar-se davant la dificultat, el contratemps, la incertesa, el conflicte, ... i alhora i al mateix temps, sense caure en la resignació, a lluitar per superar-se i esforçar-se pels desitjos i satisfaccions, confiant en els seus propis recursos, capacitats i possibilitats. El noi/noia va fent-se responsable del seu propi i singular progrés i creixement.


En definitiva, en l'exercici d'una autoritat comprensiva com a pares i mares, permetem que els fills/filles sentin que de la mateixa manera que l'AMOR i l'estimació els dona seguretat i confiança, ... la interiorització de la falta, la norma, el límit, del no tot és possible, els dona la força i també l'empenta, per a un creixement harmònic i equilibrat del seu autoconcepte i autoestima.

El valor del respecte a Un mateix i a l'Altre, va esdevenint sentit, viscut i practicat.


Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
F
Fantasiegem al marge de la realitat. En part, sort en tenim d'aquest espai mental que ens permet alliberar-nos parcialment de diferents tensions.
Ho fem de moltes maneres: de manera ben conscient o diürna, o en forma de fantasia inconscient, com pot ser la irracionalitat del somni quan descansem.
Fantasies que, totes elles, malgrat el seu contingut més o menys manifest, amaguen un contingut subjacent.
Tenim fantasies perquè tenim desitjos que ens commouen en allò més profund.

En la fantasia construïm un guió imaginari, una mena de teatre mental reparador de la tensió psíquica, on en forma més o menys deformada pels processos defensius, és fa realitat un desig.
Un desig que no te una satisfacció real possible però que fem possible imaginàriament. Amb la fantasia donem sortida a quelcom ben íntim però sense exposar al JO al principi de realitat.

Si bé les fantasies poden ser tantes com individus, el psiquisme es regeix per patrons i lògiques fantasmàtiques similars. En elles, s'acaba articulant la relació existent entre el subjecte i l'objecte inconscient perdut, o dit d'altra manera, entre la persona, l'altre i el món. Hi traduïm en elles, energies d'ordre agressiu o amorós.

I no parem de fantasejar perquè no parem de desitjar. Ho fem fins a la mort. En aquest registre mental però ens sembla poder donar satisfacció a necessitats imperioses internes.

Ara bé, malament rai si la nostra energia vital queda només presonera de la ment i emmirallada en el seu registre i la seva significació. Malament si no fem que amb els actes concrets, aquesta energia es confronti amb una realitat externa, que sempre, i de retruc, ens permetrà desenvolupar i recrear-nos en la transformació i creixement personal.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
I
La renúncia a certes quotes de plaer i la capacitat de suportar-ho, convertint aquests moments en espais de progressió personal, esdevenen el fonament per copsar fins a quin punt l'individu ha fet un sotmetiment voluntari a la llei.

No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat per suportar-les. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànyer-li per la impossibilitat de tenir allò concret que en aquell moment, per a ell li és tot.

La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, marquen el segell que corrobora la interiorització de la Llei, i de retruc el dinamisme i la vitalitat que aquesta genera en la persona.

Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.

Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
D
L'Amor és un sentiment profund: Emoció passada pel pensament, per la raó. Sentiment de vincle, de lligam d'un ésser cap un altre. També cap a un lloc, uns objectes, unes idees,... L' Amor convida a l'ideal: Ideal de plenitud, d'unitat, de completesa.
L'Amor però, és un sentiment complex, ambivalent: Pot mostrar-se com a expressió constructiva, o bé destructiva. Pot emergir de l'egoisme o bé de l'altruisme de la persona.
Hi ha una dimensió de l'Amor indispensable, necessària per SER. Aquella que omple i reconforta. Que dona seguretat i consistència. Que transita pel reconeixement propi i dels altres. Amb necessitat de la PRESÈNCIA.
Hi ha un altre dimensió de l'Amor que humanitza aquest SER per SABER ESTAR, per créixer i transcendir. Emergeix de la interiorització de la CARÈNCI i l'ABSÈNCIA. Conviu amb el límit i la solitud d'un mateix per projectar-se al futur des de la incertesa i l'acte creador, per fer-se un Nom propi.
L'amor no exclou, per tant, el narcisisme, la pròpia identitat. I no sempre l'aconsegueix transcendir. No sempre es mostra generós. La ruptura i frustració davant allò que sigui obstacle a l'ideal, pot fer emergir la seva cara fosca: l'odi.
Odi com a representant de l'energia no lligada i articulada al fet constructiu, creatiu. Vincle amb l' ideal amb caràcter destructiu. Agressivitat com a manifestació paradoxal de l'Amor. Pulsió de mort guanyant a la pulsió de vida. Realitat també de la condició humana.
Aquí rau la veritable i inacabable tasca de la civilització humana que comença amb cada nou individu.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
x
Actualiza ya tu navegador

O instala un navegador alternativo:

¿Por qué debo actualizar?

Las tecnologías usadas en las nuevas páginas web, poco a poco están dejando de brindar soporte a navegadores antiguos. La visualización de estos sitios con navegadores desactualizados no será óptima.

Un navegador actualizado se encuentra menos vulnerable en aspectos de seguridad frente a los ataques de phishing y publicidad no deseada.