Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
ESCRITS PROPIS
D
Per on passa avui el veritable desig de la dona avui? N'és la maternitat un signe distintiu?
Si bé la maternitat ha estat durant molt temps allò que s'ha associat a la dona, i al mateix temps, ha estat considerat gairebé la seva única funció i aportació social, fora de la seva contribució en l' àmbit domèstic i privat..., com pot pensar se en aquesta societat actual?

No sembla pas que en aquesta societat post-moderna d'avui, les mostres de "virtuosisme social" que han assignat a la dona, en exclusiva, aquest paper maternal, responguin a un sentir general. No es pot deixar de senyalar des d'aquesta lectura, una certa contradicció i hipocresia col·lectiva. Cal no oblidar que, sovint des d'aquests mateixos discursos, s'ha fet de la prostitució un dels ofici més antics que es coneixen, afavorint l'anul·lació de qualsevol espurna de desig en ella.

Quins serien doncs els "significants" que representen a la dona en aquest segle XXI en el més profund del seu ésser?

En una societat on la dona està entrant de ple dret _ en àmbit laborals, polítics, ... _ en igualtat de condicions amb els homes, podríem preguntar-nos com queda aquest binomi tradicional: dona = maternitat?

Els mateixos avenços de la ciència_ separant la funció reproductora de la sexual_ , o els avenços socials, permeten distingir de manera més clara la maternitat biològica de la maternitat com a funció. Per exemple, en parelles homosexuals, mares de lloguer o pares adoptius. Tot plegat ,ens interpel·la a tots plegats , i en especial a les mateixes dones .

Quina és la significació de la maternitat per a elles mateixes? Com, quan, amb qui, per què fer o ser mare? Una dona no és dona si no esdevé mare? La maternitat: un instint? ,un caprici?, un desig?, una obligació? ...

Preguntes que avui emergeixen en el cap de no poques dones, que descol·loca a no pocs homes, i que no eren plantejades de manera tan oberta i generalitzada temps enrera.


Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
S
Si no fa pas gaire temps, els tabús i les prohibicions dominaven tot allò que envoltava la sexualitat, en la societat actual i alliberats dels pre-judicis d'una societat excessivament ideologitzada en creences, valors o normes de conducta en relació a la sexualitat, caldria preguntar-se, paradoxalment, si la simple llibertat individual, es garantia de satisfacció en aquest àmbit.

Avui dia, la força normativa implícita en aquesta qüestió va en direcció contrària. Dóna la sensació de que tot està permès i que tot s'hi val. Bo i així, tenint i disposant de més informació i podent-ne parlar, copsem que en la sexualitat hi ha quelcom d'inabastable.

Abordar la sexualitat humana és anar més enllà de la genitalitat i de la determinació biològica. El sexe anatòmic no defineix el nostre comportament sexual. Significa abordar la posició subjectiva en que la persona s'identifica_ masculina o femenina_ en l'aproximació als altres a la recerca de satisfacció. I aquest apropament porta implícit un límit, una llei, i una diferenciació, que no ve determinada pels trets fisiològics.

La sexualitat esdevé una construcció en cada individu de les seves pròpies i singulars modalitats de satisfacció. Pot prendre diferents formes. En els animals, las cosa és més simple: la sexualitat entra dins el registre de les necessitats i està dominada pels instints. L'objecte sexual està clarament identificat.

En el humans, la complexitat presideix la sexualitat. És la pulsió qui ens empeny a apropiar-nos del món que ens envolta. Pulsió que relliga la dimensió corporal amb la representació psíquica, petjada en el registre simbòlic que porta implícit la dimensió del llenguatge. Un llenguatge amb significació oculta que ens ve de l'altre. A partir d'aquí, construïm la pròpia realitat psíquica imaginària, carregada de fantasies que intentem passar a l'acte.

Podríem entendre la sexualitat com aquell procés identificatori del subjecte que s'inicia en la infantesa i en el que es va definint la seva posició i modalitat inconscient de gaudi al llarg de la vida. Paral·lelament, s'escolleixen els "objectes" sobre els que s'anirà cercant aquesta satisfacció, sempre parcial, i que aniran ocupant l'espai que "falta" al propi subjecte.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
A
Ofecs, sensació de no arribar a tot, mareig, desmais, somnis en els que un cau d'un precipici, estats d'ànims presidits per l'apatia, la passivitat, ....esdevenen indicadors d'alteració del nostre equilibri personal sense una realitat objectiva prou clara que n'expliqui aquests patiments transitoris.

L'angoixa esdevé senyal. A diferencia d'altres afectes, l'angoixa no enganya. Senyal d'alerta per al JO i el seu narcisisme. Defensa psíquica que paradoxalment avisa en relació a la captura de la persona o bé a les Demandes de l'Altre o bé en relació a les incerteses del seu propi Desig. Dues manifestacions d'angoixa de moment vital i lectura ben diferent.

Existir com a persones implica necessàriament el Deute amb l'Altre de l'Amor que en l'origen, ens dona forma. Al llarg de la vida, davant les demandes dels altres, respondre amb un SÍ esdevé més natural que mantenir-se en un NO pel que implica d'aparició del sentiment de culpa.
L'angoixa però pot estar alertant a la persona d'un SÍ permanent i excessiu a aquestes demandes. SÍ com a resposta que acaba aclaparant a la mateixa persona que el dona, en aquest intent de satisfer i completar l'Altre. Alienació i identificació inconscient d'un mateix a la Falta de l'Altre, com si Un fos l'objecte de desig. Gaudi mortífer que acaba per ofegar al propi subjecte.

Però de la mateixa manera que existir implica un Deute que mai acabem de satisfer, _ i que dona consistència a l'Amor_, créixer com a persones implica posar en joc una certa transgressió. Aquella que significa l'emergència del desig a partir de l'acceptació del límit i el NO de l'Altre. Es un SÍ interioritzat al NO de la completesa, de la Totalitat que permet d'anar més enllà i significar-nos com a persones en la pròpia i singular responsabilitat vital. Aquest Sí esdevé un acte vital no exempt de neguit i angoixa per la incertesa i la solitud que sovint sentim que l'acompanya.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
P
Ara que amb motiu de l'Any Nou, ens hem adreçat els millors i sentits missatges de Pau, Salut, Joia i Amor per aquest ANY que acabem d'encetar, se m'acut plantejar alguna reflexió sobre la tristor i la melangia que a estones envolta el Nadal _ per algunes persones i especialment per les de més edat_ just en moments de Festa i Celebració.
No cal dir que el calendari de final d'Any_ i encara avui_ acull diades força significatives pel que implica per a cadascú la llar familiar en el present, alhora que implícitament i puntualment convida a una mirada familiar retrospectiva .

No és difícil escoltar algun comentari proper en relació a la pèrdua de sentit de les Festes, a la transmutació del significat del Nadal avui, _gairebé imperceptible si no fos per l'afany consumista en forma de regals empipadors_, o a la fugida de les Diades Familiars per dies d'esbarjo i plaer d' àmbit més reduït,...

Sentiments de tristor i melangia, _ explicitats o foragitats_ , que em fa pensar en el concepte de PERDUA. Pèrdues que son una constant en el procés vital i a les que responem amb l'el.laboració del corresponent dol, no sempre ben assolit.

El sentiment de pèrdua no és fàcilment localitzable en l'experiència subjectiva. No és una pèrdua de la que puguem situar el moment i l'objecte en qüestió.

Darrera la pèrdua podem intuir la significació de la Mare, la llar familiar, la infantesa, el caliu inicial de plenitud del Jo amb el que s'encara habitualment la vida però que el pas del temps _ i no només_ ens fa ser conscient que no podem recuperar.

Certa resignació pot envair el JO. L "Anar-hi anant" o el "Qui dia passa, any empeny" es converteixen en principi de fons vital, constatant la dificultat de posar en allò més profund d'un mateix, una nova i engrescadora significació vital a les dates que repetitivament anem celebrant col·lectivament.

Joaquim Trenchs


Escrit a la Revista Valors
L
Tant important com allò què es diu, està el com es diu.

Quan allò que diem arrenca del convenciment interior més profund, aquesta veritat singular i diferenciada es fa escoltar i permet l'intercanvi i el diàleg sincer i respectuós amb l' "altre"

En el llenguatge humà, hi ha un nivell de comunicació que parteix de la racionalitat, del pensament, l'objectivitat, ... la construcció d'una lògica del llenguatge amb un discurs sense fissures, aparentment coherent i que sembla que ens permet mínimament entendre´ns i dir-nos coses, però alhora és font també de nombrosos malentesos. És el llenguatge habitual.

Es una comunicació que va del JO _ de la meva identitat_ a l'altre i a l'inrevés.

Però amb les mateixes paraules amb les que ens diem coses "evidents", informació objectiva, ... perquè fem servir el mateix codi lingüístic, paraules amb una determinada significació ....també transmetem emocions, sentiments, ...en relació a l'acceptació i comprensió de l'altre interlocutor amb independència del contingut que en aquell moment presideixi la conversa.

I aquesta transferència emocional cap a l'altre passa, si ens fixem només en la comunicació verbal, tant per les paraules espontàniament utilitzades _ amb independència del nivell d'instrucció que tingui cadascú_ , els significants sonors que es repeteixen, el to emprat, els silencis, la velocitat de la parla, els ritmes amb l'interlocutor, ...

Tota paraula adreçada a l'altre, és una demanda d'amor inconscient que li fem. Cal però considerar quin és en el fons l'amor que busquem. Si és aquell amor que omple el nostre narcisisme i que ens fa sentir la completesa i el poder personal, o bé aquell amor que constata la necessitat de l'altre, transcendeix el propi jo i ens humanitza .

En el primer cas, la comunicació sol anar carregada de PARAULES BUIDES.
En el segon cas, les paraules que adrecem o que ens arriben són PARAULES PLENES.

Joaquim Trenchs

Publicat a la Revista Valors
L
Col.lectivament, el país (el d'aquí) ha entrat en una nova dimensió política. L'abast vindrà força determinada pels resultats en les eleccions espanyoles.
Una oferta electoral d'Independència ha fet valer el seu pes en forma de majoria parlamentària. Bo i així, el recull d'aquesta aspiració, de manera legítima, expressió d'un dret que com a poble, avui per avui, no nomes no està recollit en la legalitat vigent, per ex. amb la possibilitat d'un referèndum, sinó que és perseguida qualsevol formula participativa al voltant de la qüestió, imputacions pel 9N .
L'expressió democràtica no disposa doncs dels mitjans legals necessaris per validar-se o no, tal i com correspon a la decisió programàtica de creació d'un nou Estat.

A nivell del funcionament subjectiu psíquic individual, què va primer? el desig o l'obligació i/o la prohibició? En llenguatge freudià: l'allò o el super-jo? Deixant de costat, funcionaments psíquics no saludables, és el desig el que d'una manera o altre, s'acaba imposant.
I el desig, és fer el que a un li dona la gana? No.
I el desig no entén de límits? Cert.
Aleshores, tot si val? Ni de ben tros.
La persona que localitza i assumeix el seu desig: s'exposa, n'és conscient, i es responsabilitza en la seva actuació, sabent que la mateixa Llei que presideix la subjectivitat humana, la Castració simbòlica que en diuen els psicoanalistes, el convidarà novament, a treballar per noves fites.

En la dimensió pública la persona, constantment transacciona amb d'altres, s'adapta a situacions, negocia interiorment amb tot allò que li fa topall, en definitiva assumeix d'una manera més o menys joiosa, que no tot és possible.
Bo i així, persevera. No des d'una mal entesa resignació sinó des d'una construcció permanent, constant i viva de la realitat.


Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors. Novembre 2015
x
Actualiza ya tu navegador

O instala un navegador alternativo:

¿Por qué debo actualizar?

Las tecnologías usadas en las nuevas páginas web, poco a poco están dejando de brindar soporte a navegadores antiguos. La visualización de estos sitios con navegadores desactualizados no será óptima.

Un navegador actualizado se encuentra menos vulnerable en aspectos de seguridad frente a los ataques de phishing y publicidad no deseada.