Internet, antidepressius, mòbil, sexe virtual, trastorns alimentaris ...
...noves addiccions i patologies diverses caracteritzen la Societat del Benestar .

Aquestes són algunes de les noves realitats que configuren progressivament la clínica avui i que no es poden substreure dels trets que marquen la nostra societat:

1. La fragilitat dels lligams socials, és a dir, la inconsistència de l'altre. En aquest sentit recordar que som ésser socials i que els lligams afectius que s'estableixen ja des de les primeres edats, actuen com a contenidors d'aquest ésser pulsional que tots portem dins i que toca l'àmbit més corporal.

2. El fet que la felicitat avui és un imperatiu. Un ideal al que ens demanen subtilment respondre, gairebé sense limitadors. La caiguda de les ideologies i/o figures d'autoritat com a referents o ordenadors socials, per un costat, juntament al pes de la ciència, la tècnica i el sistema econòmic capitalista com a discurs totalitzador i capaç dels impossibles per l'altre, configuren un nou llenguatge i uns nous valors culturals.

Les noves presentacions simptomàtiques de les persones ens parlen de malestars. Ens conviden a reflexionar sobre la seva significació en l'economia libidinal inconscient dels subjectes.

En l'àmbit de la Salut, i a remolc d'aquest discurs globalitzador dos perills com a resposta davant la patologia:

* La resposta estrictament classificadora o diagnosticadora que si bé dona "identitat" al subjecte que ho pateix, no cal confondre amb la certesa d'allò que amaga.

* La resposta centrada en una medicalització exclusiva, i que només considera l'etiologia estrictament orgànica dels malestars, sense considerar la responsabilitat subjectiva inconscient, i per tant, no donant entrada a la paraula.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors

Llegia el titular de la breu entrevista que li feien a Cloè Madanes, psicòloga-psicoterapeuta, especialista en maltractes i violència domèstica, fa dues setmanes a la contraportada de "La Vanguardia" : "La violència es un amor mal expresado" .

Les qüestions del maltractament podem abordar-les des de diferents perspectives: sociològica, política, educativa, legal,... Malgrat tot, davant la insistència del problema, bo i les mesures que es prenen, ens situa sovint davant la incomprensió del fenomen.

Pensar que la violència és una manera d'expressar AMOR _ de manera forassenyada _ ens situa la reflexió en el psiquisme de la persona.

Com podem entendre sinó, que en episodis continuats de maltractaments, algunes dones sovint reaccionen de manera ambivalent, malgrat els mitjans i ajudes que tenen al seu abast? Per exemple, posant o retirant denúncies, reincidint en relacions de maltractament, desobeint recomanacions i consells, o fins i tot les mateixes directrius de familiars, advocats i jutges, cercant relacions d' amagades amb la parella maltractadora?

Són preguntes que interroguen i qüestionen el sentit comú i desafien, com he apuntat ,les mesures que s'estableixen .Quina explicació possible doncs cal buscar-li?

Reflexionar sobre el per què del maltractament ens porta a parlar de l'Amor. De què representa "psiquicament" per cadascú dels implicats, aquell o aquella amb qui te aquesta relació "mortífera". Perquè no podem oblidar, malgrat sembli paradoxal, que l'agressivitat per activa o per passiva, és consubstancial a l'ésser humà. Tant per homes, com per dones. També ho és, la capacitat de transformar-la en quelcom productiu per a la col·lectivitat.

En l'ésser humà, i en les relacions de parella, l'ideal de completesa cristal·litza en la significació de "l'altre" en el nostre inconscient. En els casos de maltractament, aquest "altre", _ "objecte de representació inconscient" _ és sobrevalorat en l'amor. La persona, de manera inconscient, en fa una identificació total, narcisista, de fascinació, d' encantament, de dependència que imaginàriament a un o una el completa.

Quan aquest altre, per diferents motius, és substret o no completa, la persona es troba davant el buit. I davant aquest buit existencial, que es capta per moments, sorgeix l'odi, i fins i tot la violència quan no ha mediat la paraula.

Moviment pulsional en que la persona cerca aquella satisfacció que, òbviament, no coincideix amb el seu benestar .
O no es sorprenent també que els maltractadors que acaben assassinant a la seva parella, tot seguit acaben amb la seva pròpia vida?

Com diu la dita popular castellana ... "hay amores que matan".

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors

Com és que en similars condicions de pressió, els individus presenten respostes diferents a les demandes en que l'entorn els situa?
La persona estressada ha engolit implícitament a l'omnipotència de que pot respondre i completar l'objectiu o ideal que ha fet seu. La dificultat per introduir un no, uns condicionants, uns límits a la pròpia actuació, vers la demanda que rep, marcarà la seva conducta. En el casos extrems, seran les mateixes manifestacions simptomàtiques: ofecs, palpitacions, ansietats, angoixes, mals humors,... les que posaran en alerta, i esdevindran autèntic fre inconscient a la situació.
Què subjecte però a la persona en la seva conducta?
En realitat, més enllà de qüestions concretes i tangibles, quin és aquest ideal que l'esclavitza?
Més enllà d'elements evidents, com és el suposat control d'aspectes que fa referència als diners, estatus laboral, estimació explicita buscada,... hi ha una resposta subjectiva que busca en l'amor incondicional de l'altre, un reconeixement que implica la lectura subjectiva de que un és capaç de respondre a la seva falta. El desig passa per allò que l'altre necessita. L'altre esdevé indispensable i necessari per reafirmar la pròpia identitat.
La persona submergida en aquest context però altera la seva vida psíquica, emocional, i alhora incideix negativament en el clima de l'organització i/o entorn social que l'acull.
Per fer hi front, cal conrear i mantenir una identitat que trobi la satisfacció en l'equilibri entre l'ideal que allò social ens vol imposar, i allò real que el mateix context ens ofereix.
Acceptem que el millor reconeixement prové de la pròpia vàlua, fent bona progressivament la dita de... "no és més ric qui més te, sinó qui menys necessita".

Joaquim Trenchs
Escrit per la Revista Valors

Diferents són els eixos per on es desenvolupen els nens i nenes d'aquests cursos. Aspectes com el llenguatge, el pensament, la corporalitat, la socialització, l'autonomia personal ... esdevenen diferents àrees interrelacionades de les que progressivament els nens i les nenes n'adquireixen un domini personal i en constitueix la font per on respondre davant els reptes que a la seva edat, el dia a dia els confronta.

Ja als 7-8 anys, el pensament lògic va substituint el pensament màgic que presidia la vida infantil. S'estructura el seu procés de raonament, fins que amb l'entrada a la pubertat permetrà un altre salt qualitatiu, introduint la capacitat d'abstracció.

En aquesta etapa, es produeix un gran enriquiment de l'ús del llenguatge, utilitzant-lo en els seus diferents registres funcionals, ampliant les capacitats comunicatives i les possibilitats de diàleg i socialització.

Les tasques i hàbits escolars, l'ús del paper, el llapis, les tisores, ... permeten avançar també en el Col.legi en aquella psicomotricitat fina que resulta de la progressiva interiorització i consciència del seu esquema corporal, del seu control del moviment, de l'apropiació del seu propi cos.

Període habitualment tranquil en la socialització. L'adaptació i comprensió de les demandes de l'entorn i allò social, conviuen amb harmonia amb el creixement personal, fins que la necessitat d'independència i realització del propi JO amb que els nois i noies de 5è i 6è d'EP es van despertant, cerca també no només la necessitat d'estimació i acceptació de la família més propera, sinó ara també, entre els amics i companys.

El joc continua essent important. Al nen i nena d'aquestes edats li agrada embrutar-se, córrer... però al mateix temps, comença a ser molt conscient de les seves responsabilitats i actua d'una manera més assenyada.
I ho fa perquè pel camí dels 6-7 anys als 11-12 anys, es va fent preguntes alhora que es va fent fort. Cerca respostes de tot allò que passa a prop seu, va configurant la seva identitat, diferenciant la realitat dels sexes: iguals però diferents. Creix en autoconcepte i autoestima.

Els referents educatius, pares i mestres, els hàbits domèstics i escolars, van forjant en ells per identificació, un creixement en actituds, valors, essent capaços d'intuir el punt de vista i les intencions dels altres, dels seus companys. Es desperta el sentit de la justícia, la lleialtat,... valorant la importància i la necessitat de la norma i deixant de veure-la com una imposició arbitrària i capriciosa dels adults.

A diferència dels 3 als 6 anys, o dels 13 als 16 anys, les transformacions són més pausades, harmòniques,... cosa que fa que els nens i nenes puguin ser més receptius a l'oferta d'aprenentatges concrets que l'Escola els ofereix.

Joaquim Trenchs

Com entendre el silenci del menor que havent patit abusos, guarda silenci durant tants anys?
Talment com una vida paral·lela, aquest és el procedir de moltes de les persones que han passat per aquest tipus d'experiències. Per ells, una ferida interna que retorna, condiciona i es fa present en el seu dia a dia. Bo i així, el silenci s'imposa i subratlla "el fet" del qual no es vol o no es pot pensar.
Posar hi paraules representa per a la víctima, un crit vergonyós. Una expressió oberta del que ha significat l'abús, com a derrota de la pròpia dignitat. S'instaura un desemparament emocional, on la fixació al fet traumàtic omple i envaeix el menor. El sentiment de culpa, el sentir-se dolent també s'incrusta en la lectura psíquica d'allò viscut.
Aquesta és la maldat de l'abusador. La seva perversió inherent. El jugar amb el seu poder i la seducció, per aprofitar-se de la confiança que l'altre menor li diposita. L'abusador es mostra davant l'altre, gairebé com un igual, comprensiu, … escurçant les distàncies que el menor no ha après encara que existeixen, pres com està encara per la dependència afectiva i emocional que caracteritza la infantesa i l'adolescència, camí cap a la maduresa personal.
En aquest sentit, el silenci per a la víctima esdevé paradoxal: per un costat, esdevé menyspreable, còmplice amb l'abusador perquè el pes de la memòria, invasora dels olors, tactes, olfactes,.. resta present i inalterable. S'alimenta l'amargura i el dolor, pòsit de la incomoditat vital.
Per altre costat, és un silenci defensiu per la pròpia persona. Defensa d'una experiència traumàtica on l'emoció ha superat en escreix la capacitat per posar hi paraules i poder ho explicar a un altre. L'Amor ha estat traït.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors

Se'ns fa difícil posar paraules quan l'absència d'algun ésser estimat, ens colpeix de ben a prop. La buidor, la tristesa i el dolor, envaeixen l'espai que la persona que ens deixa posa al descobert.
En aquest moments de comiat només ens resta, bo i la dificultat, la paraula. Paraula que ens permet acomiadar-nos i alhora, paraula que permet fer present a aquell qui ens ha deixat.
Una paraula que permet redescobrir els valors i trets de la persona absent. Valors que, volent o sense voler, qui ens ha deixat, ens ha transmès. I aquest és el millor llegat. El que intentem descriure, dibuixar,... darrera les paraules quan ens referim a la plorada absència, i que en els moments foscos palpem amb dolor, que s'ha escolat irreparablement entre les mans.
Paraules també, que progressivament reomplen el cant a la vida. Que ens permeten obrir els ulls davant el sovintejat excés de llum i de brogit, que enceguen i ensordeixen el dia a dia. Paraules que permeten, més enllà de les seves significacions concretes, adreçar-nos cap enfora, sortir de nosaltres mateixos, anar cap els altres, ...i estimar.
I és aquí on ens recomença de nou el llenguatge que ens acompanya quan ens adrecem a l'altre, en el dia a dia. De les complicitats, a les topades, passant pels equívocs,... en definitiva, viure. És a dir, sentir, confiar, odiar, estimar,...a aquells qui ens envolten.
Fem doncs permanentment renovat, alegre i millorat exercici diari en l'art de viure, talment com la natura ens regalarà ben aviat la lluminosa entrada a la primavera.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors