ESCRITS PROPIS
T
L' 1 d'octubre ja ha quedat enrere. S'ha rubricat amb els fets, mes enllà de les conseqüències tangibles i immediates, una nova realitat que caldrà canalitzar i no reprimir, silenciar o ignorar. Sortir de les zones de confort polític, esdevé ja una màxima a les que cap dirigent polític, ni d'aquí ni d'allà, pot obviar.

En allò col·lectiu , els propers dies i setmanes caldrà fer una inscripció d'allò que potser ara es manté en les fronteres de la incertesa, el dubte i/o desgavell. Fins ara, o bé s'havia mantingut en el regne del desig i la legitimitat per uns, o bé, en el regne de la legalitat constitucional per altres. Caldrà harmonitzar legitimitats i legalitats.

Tota transició implica submergir-se en zones d'incomoditat. Tot canvi, comporta uns determinats nivells de neguit, angoixa, renúncies i esperances. Malgrat tot, la recerca d'una coherència entre la voluntat popular, sempre diversa, i els Poders que n'administren la seva implementació, caldrà que sigui restituït i replantejat. En el cas català, l'exigència d'una adequada lectura de les demandes polítiques, i la reclamació de la dignitat i el respecte col·lectiu i individual manllevat, esdevenen els significants que cal resituar i concretar.

Molt més enllà del tema identitari, s'haurà de treballar en el respecte pel concepte de ciutadania amb mirada oberta, amb els seus drets, necessitats i capacitat d'incidir en allò col·lectiu. Aprofundir en la democràcia, en el segle XXI, reclama d'una capacitat de maniobra política que no quedi fixada a les essències i vetlli per a que els marcs de convivència, proporcionin a la pròpia societat, instruments per fer-se càrrec de les respostes de present i de futur que col·lectivament vulgui donar-se.

Amatents al futur proper, sense esdevenir pressoners del passat, reinventem el present polític i social que ens acompanya.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
V
Properament, viurem una expressió de voluntat popular mitjançant les urnes. Bo i així, coneguda és la posició d'aquells qui neguen i treballen, per activa o per passiva, per a que això no sigui així.
En aquest segon cas, com entendre la rigidesa de plantejament, amb l'apel·lació constant a una legalitat (C.E.de 1978) com a argument, garant, consistència i resposta a l'anhel col·lectiva expressada reiteradament?
Sempre hi ha una primera o última resposta: diluir o negar l'existència de la ciutadania catalana com a nació diferenciada, i silenciar-la políticament, d'una manera o altre. Aquest plantejament, també transversal, és patrimoni d'una part de la dreta i algunes anomenades esquerres: des de qui és mou per essències pàtries, al que és mou per una acomodada i enganyosa fraternitat "internacional". Un punt en comú: la identificació al Discurs de l'Amo.
Qui és aquest Amo? Quin és aquest Discurs?
L'Amo esdevé aquella adhesió militant que en la seva avidesa a la recerca d'identitat política, i embriagats per la mateixa, presenten un discurs on ja marquen als altres com hauria d'encaminar-se la resposta. En cap cas, aquesta pot donar peu al possible qüestionament del marc legal actual.
Un discurs polític on no hi ha espai possible a la renúncia: cal copsar la seva agressivitat. Un discurs on tot és poder i control: no hi ha voluntat de copsar aquesta realitat emergent. Un discurs on, malgrat la dialèctica i la retòrica democràticament ensucrades, no hi ha capacitat per donar sortida política als anhels d'un gruix de la ciutadania, que tal vegada, vol projectar-se de manera diferent cap al futur. Deixar de volar, per aterrar.
Caminem ja políticament cap a la reinvenció, o vulguin o no, aquells qui volen muts, sords o submisos a una part substancial d'aquest país.

Joaquim Trenchs i Mola
Publicat a la Revista Valors
E
Hi ha professions on l'essència del treball passa per la capacitat d'entendre a aquell a qui s'acull (educadors, mestres, psicòlegs, metges,...). Saber escoltar a qui ho necessita, esdevé una premissa ineludible.

Bo i així, a voltes el saber fer del Professional està mediatitzat per dues coordenades: la Institució, estructura organitzativa que li dona aixopluc que estableix un marc d'objectius, procediments, ideals de treball, resultats,...i d'una segona coordenada, configurada pel bagatge de sabers i coneixements, gairebé sempre incomplerts, del propi professional.

Quan el pes d'aquestes coordenades, esdevé feixuc i tenallant pel mateix professional, i no cal que ho sigui de manera conscient, emergeix en el seu procedir una actuació impecable de forma, però nul·la de fons, en relació al propi sentit de la feina.

Per un costat, el professional "funcionarà" amb un "saber fer" poc fonamentat,aliè, superficial, regint-se per les modes del "coneixement", adscrit cegament a protocols, derivacions, múltiples reunions del cas (persona), en qüestió. Es preservarà una zona de confort i completesa sense fissures en el terreny personal-professional, alhora que s'incrementarà en la pràctica, el poc compromís de fons amb l'altre del conflicte puntual, de les vacil·lacions, dubtes, contradiccions, hostilitats, ….i qui cerca en el "professional", l' ajut per créixer.

Per altre banda, el receptor de l'ajuda, suport,... no se sentirà íntimament entès, responent parcial i temporalment per la suggestió del que sap, però sense convicció íntima amb ell mateix i la seva capacitat de resposta. Acabarà "perdent-se" en el sistema i la seva xarxa (educativa, sanitària,...) davant la falta de resposta humanitzadora que permet ajudar a l'individu a progressar i canalitzar allò que li fa obstacle. Si bé la responsabilitat és de cadascú, el professional esdevé cada cop més líquid als ulls de l'altre. Són temps de post-modernitat i post-veritat!

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi
V
Els ritmes vitals ens marquen indefugiblement períodes de tensió i de distensió més o menys explícits que hem de saber respectar i aprofitar de la manera més saludable: des de l'estat de vigília als períodes de dormir dels que no se n'escapa ningú, als períodes laborals i als descansos corresponents dels que podem gaudir una majoria.

Temps d'activitat i temps de passivitat. Temps on estem plens, ocupats actius,... i temps on estem més buits, lliures, ociosos, amb absència d'activitats subjectes a obligacions. Temps d'oci, més plaents, anàrquics en quant a satisfaccions, on es flexibilitzen el compliment d'horaris, normes i assumpció de compromisos en contraposició a temps de treball i de neg-oci, associat a les responsabilitats, obligacions i necessitats.

I aleshores, en què haurien de consistir unes vacances saludables? En fer, anar, estar ...de vacances ?. Perquè... no totes les vacances són fer viatges..., oi ?.

Avui que el món del negoci ens dicta com ha de ser el món de l'oci, és important subratllar que les vacances són un espai privilegiat per a que la persona ompli de manera pacificadora aquest temps en allò que no ha estat possible en el seu període de treball. No perquè toca, sinó perquè es vol.

Tenint molt present que assaborir l'estat de vacances és una qüestió molt personal, aquestes prenen modalitats ben diverses: hi ha qui pot voler trencar monotonies i rutines i n'hi ha precisament que pot buscar-les en un entorn més tranquil i fins i tot sense sortir de casa.

En qualsevol cas, regular aquest temps amb aquelles activitats útils o aparentment inútils: llegir, badar, pintar, dormir, viatjar, formar-se, ballar, relacionar-se ...que permetin a l'individu alliberar-se de la tensió acumulada.

Això sí .... no quedar excessivament passivitats. Prendre la iniciativa en allò que volem fer, ni que sigui mandrejar ... no sigui que després rondinem per veure´ns afectats amb el "síndrome post-vacances". Aleshores el problema no serà pel fet d'anar a treballar, sinó per no haver estat amos de les nostres pròpies vacances.

Profitós descans per a tots plegats


Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
R
Llegeixo amb interès les paraules de José L. Gonzàlez Faus, sj. en un dels darrers quaderns de Cristianisme i Justícia titulat "El naufragi de l'esquerra". En tant psicòleg i amatent a la interacció amb diferents discursos, em pregunto novament fins a quin punt esdevé possible el creixement humà des del punt de vista individual i social, _ harmonitzant les seves contradiccions_ ,sense una profunda interpel·lació personal permanent amb allò que cadascú diu, fa i creu.

Des del punt de vista social, coincideixo amb la lectura d'un món on s'han imposat les estructures i les lògiques fonamentades "en el pitjor de la nostra pasta humana". On els grans relats i les causes mobilitzadores han deixat pas a l'escepticisme postmodern, caracteritzat sovint per la indiferència, la tolerància mal entesa, la indolència ... on raó i llibertat humana emergeixen aparentment més fortes i consolidades.

Em sembla però que sota l'empara dels discurs dominant i sense ser-ne prou conscients, raó, individu i la seva llibertat estan més que dominades per l'emoció. No m'estranya el triomf del concepte "líquid" per definir els trets de la realitat actual.

Des del punt de vista individual, la religió ens ha recordat sempre l'estructura pecaminosa de l'ésser humà. La psicoanàlisi emfatitza que per comprendre la formació de la nostra identitat, cal contemplar la subjecció a les empremtes de gaudi i l'impuls cap el seu retrobament parcial i inconscient, sovint a un preu força alt en quant a satisfacció de vida.

Quin pot ser l'esperit o motor de vida que pot empènyer en una actuació personal que esdevingui més tranquil·la i pacificadora vers nosaltres mateixos, els altres i el món que ens envolta?

Presoners sovint del miratge de la nostra particular existència, ignorants de la falta en ser que ens precedeix, deixem de costat paraules, accions, renúncies o silencis, que ens permetrien major coherència entre allò que som i allò que realment voldríem ser.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
C

La confiança és aquell sentiment que ens permet compartir amb l'altre, d'una manera explícita o implícita, la visió, l'acció o el pensament sobre d'alguna aspecte o cosa: una situació o experiència vital, valors que promouen unes determinades actuacions, uns objectius de feina,…
Sentir-se respectat, comprès, estimulat, acollit amb el que un fa, generen la confiança vers l'altre alhora que el temps, la paciència, la sensatesa i la serenitat refermen i n'aprofundeixen els lligams.

Subratllar però, que la raó última de la confiança és una raó íntima, subjectiva, gairebé no pensada,… Així podem observar persones amb tendència a ser desconfiades de mena així com d'altres, ràpidament confiades.

Deixant de costat els aspectes més condicionats al caràcter i la personalitat, la seguretat que l'altre ens dona, esdevindrà un dels ingredients bàsics en la matriu que referma la relació confiada amb l'altre:

Seguretat que passa per les dosi de fermesa i fortalesa que ens mostra l'altre, davant el desànim i /o la contrarietat en allò explícit o implícit, que ens ha aplegat.
Seguretat que passa pel sentit de la mesura, l'equilibri, l'estabilitat en la conducta que l'altre ens dona.
Seguretat que ens ve de l'altre pel grau de sinceritat i l'autenticitat que l'altre irradia en les seves intencions i la coherència amb les seves accions.

Bo i així, no són poques les vegades que la confiança s'esberla. A voltes, els silencis, les reserves, els dubtes, els distanciaments, la falta de seny,... poden obrir escletxa donant pas a la decepció. Es per això que la comunicació, en el marc d'una relació oberta, dialogant i senzilla són fonamentals per reescriure permanentment l'abast d'aquest sentiment vers l'altre.


Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
*design urialsina
x
Actualiza ya tu navegador

O instala un navegador alternativo:

¿Por qué debo actualizar?

Las tecnologías usadas en las nuevas páginas web, poco a poco están dejando de brindar soporte a navegadores antiguos. La visualización de estos sitios con navegadores desactualizados no será óptima.

Un navegador actualizado se encuentra menos vulnerable en aspectos de seguridad frente a los ataques de phishing y publicidad no deseada.