L'objectiu del discurs educatiu, _ familiar, escolar,..._ implica donar-li a la persona recursos per al seu creixement personal i alhora posar-li lÃmits. LÃmits a la dimensió més pulsional i anà rquica per possibilitar la seva adaptació social. LÃmits que transmeten "això no es pot però allò sà ". LÃmits i normes en un intent de reorientar el camà de la pulsió, sense ofegar-la, en un procés d'interioritzar una autoritat que li permeti en el seu procés, ser amo de sà mateix.
La funció educativa suposa per tant per al subjecte, una renuncia, una disciplina, un lÃmit. Si el subjecte no renuncia a certes satisfaccions immediates, no pot aprendre.
Una educació adequada es mourà entre els obstacles del "deixar fer" i els de "la prohibició" cercant el no pretendre del subjecte una adaptació excessiva com tampoc una permissibilitat sense lÃmits. En aquest sentit, la falta de lÃmits i per tant de regulació, deixa al subjecte a mans d'un super-jo encara més primari i exigent, regit pel principi del plaer i ben allunyat del principi de realitat, que no deixa de comportar també els conseqüents malestars.
Ara bé, no sempre la disposició subjectiva de l'individu es receptiva a deixar-se educar.
Una mateix lÃmit o norma educativa pot ser llegit per a un subjecte com allò absolutament arbitrari i per gust i gaudi del qui la posa, i angoixant i inhibidor per a qui ho rep, fins a allò que esdevé com una acte absolutament pacificador per a qui ho rep i alhora saludable per a la convivència entre els iguals.
Per aquest motiu cal tenir present i preguntar-se pel LÃmit del mateix Acte Educatiu. Per saber allò que es pot o no, el que s'ha de satisfer o no, assumint els propis interrogants o impossibles en la tasca educativa i més quan aquesta ens confronta amb allò més irreductible del propi subjecte a educar.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
La funció educativa suposa per tant per al subjecte, una renuncia, una disciplina, un lÃmit. Si el subjecte no renuncia a certes satisfaccions immediates, no pot aprendre.
Una educació adequada es mourà entre els obstacles del "deixar fer" i els de "la prohibició" cercant el no pretendre del subjecte una adaptació excessiva com tampoc una permissibilitat sense lÃmits. En aquest sentit, la falta de lÃmits i per tant de regulació, deixa al subjecte a mans d'un super-jo encara més primari i exigent, regit pel principi del plaer i ben allunyat del principi de realitat, que no deixa de comportar també els conseqüents malestars.
Ara bé, no sempre la disposició subjectiva de l'individu es receptiva a deixar-se educar.
Una mateix lÃmit o norma educativa pot ser llegit per a un subjecte com allò absolutament arbitrari i per gust i gaudi del qui la posa, i angoixant i inhibidor per a qui ho rep, fins a allò que esdevé com una acte absolutament pacificador per a qui ho rep i alhora saludable per a la convivència entre els iguals.
Per aquest motiu cal tenir present i preguntar-se pel LÃmit del mateix Acte Educatiu. Per saber allò que es pot o no, el que s'ha de satisfer o no, assumint els propis interrogants o impossibles en la tasca educativa i més quan aquesta ens confronta amb allò més irreductible del propi subjecte a educar.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
