Vamik D. Volkan, médico psiquiatra y psicoanalista, director del centro de la Universidad de Virginia para el estudio de la mente y la interacción humana y miembro del centro de negociaciones internacionales fundado por Jimmy Carter, afirma en su libro 'Psicología de las sociedades en conflicto: diplomacia, relaciones internacionales y psicoanálisis' (traducido por el también psiquiatra y psicoanalista Josep Maria Sunyer) que cuando en los años 90 estudió la formación de los terroristas musulmanes halló que la técnica típica para crear un hombre suicida en el Oriente Próximo musulmán incluía dos pasos básicos: el primero, que los instructores encontrasen jóvenes cuya identidad personal ya estuviera trastornada; y el segundo, desarrollar un método de enseñanza con el que la identidad del grupo grande, religioso o étnico, penetrase en las fisuras de la persona dañada o que subyugase su identidad individual. Así, el hombre bomba suicida está primeramente bajo los dictados de la psicología del gran grupo y no bajo la influencia de su propia psicología individual. Aunque el islam prohíbe el suicidio, añade Volkan, la aprobación consciente o inconsciente de los terroristas musulmanes suicidas no faltaba por parte de otros miembros de sus comunidades.

Muy probablemente, si estudiáramos con rigor este fenómeno aquí también veríamos que lo que lo está sustentando es la suma de la fragilidad individual y el soporte de una comunidad que se considera traumatizada por 'el otro' (Occidente). Hoy en día, los religiosos fundamentalistas musulmanes han reactivado los pasados gloriosos y han escogido numerosos traumas, como la pérdida del Califato de 1923, para reclamar viejos derechos.

El periódico 'Le Figaro' publicó recientemente que esta fragilidad individual de ciudadanos musulmanes hace que en Francia cada vez haya más psicoterapeutas, trabajadores sociales y profesionales de todo tipo dedicados a prevenir el reclutamiento de jóvenes por parte del islamismo radical o a contribuir a si desradicalización.
EL SUFRIMIENTO DE LA OTRA PARTE

Antes decíamos, citando a Volkan, que a la fragilidad individual hay que sumarle el soporte de una parte de la comunidad. Pero no se puede ignorar el sufrimiento de la otra parte -la gran mayoría, de hecho- de esa comunidad. Algunos de ellos son padres, hermanos, primos o amigos de estos jóvenes que engrosan las filas del Estado Islámico. La antropóloga francesa Dounia Bouzar, una de las pioneras en Francia y en Europa del trabajo con jóvenes fanatizados y alienados por la ideología del islam más recalcitrante, decía en una entrevista en 'Les Inrockuptibles' que no hemos de dejar a los familiares de estos chicos solos, avergonzados y sintiéndose culpables.

¿Cómo salvar a un joven que se está radicalizando? Según esta experta, primero hace falta dar seguridad. Para combatir el discurso de los yihadistas, los cercanos a quienes pueden ser reclutados deben brindarles emociones tranquilizadoras, que les reaseguren, y para ello hace falta ayudarles a que sean capaces de hacerlo, brindarles apoyo y combatir la vergüenza y la culpabilidad. En una segunda etapa, deben adoptar una aproximación cognitiva para mostrar al joven las mentiras de ese islamismo radical, apoyándose en ocasiones en gente arrepentida que está transitando su propio duelo por la utopía que les vendió el Estado Islámico.
MÁS DE UN AÑO DE TRATAMIENTO

Mientras que el o la joven puede ser reclutado o seducido rápidamente por las ideas mortíferas del grupo terrorista, hace falta más de un año de tratamiento para que empiece a dudar y estabilizarse, salir de la organización y dejar atrás su identificación con esa utopía asesina. Es difícil explicar cuestiones técnicas en un artículo de divulgación como este, pero baste saber que tenemos las herramientas para contribuir a la desradicalización de muchos jóvenes. En otros países europeos ya se está haciendo.

Ahora que se ha puesto en marcha el protocolo de detección de posibles casos de radicalización islamista en las escuelas catalanas, liderado especialmente por los departamentos de Interior y de Ensenyament de la Generalitat, con el objetivo de que la comunidad educativa pueda localizar con rapidez el fenómeno en las aulas, sería bueno contar también con la participación de la Conselleria de Salut para poder trabajar la desradicalización de estos jóvenes. Los profesionales de la salud mental podemos contribuir a resolver algunos de los problemas identitarios que llevan a algunos de ellos a radicalizarse. Profesionales como Volkan, Bouzar y tantos otros nos brindan el conocimiento necesario para hacerlo.

Said El Kadaoui Moussaoui

Els ritmes vitals ens marquen indefugiblement períodes de tensió i de distensió més o menys explícits que hem de saber respectar i aprofitar de la manera més saludable: des de l'estat de vigília als períodes de dormir dels que no se n'escapa ningú, als períodes laborals i als descansos corresponents dels que podem gaudir una majoria.

Temps d'activitat i temps de passivitat. Temps on estem plens, ocupats actius,... i temps on estem més buits, lliures, ociosos, amb absència d'activitats subjectes a obligacions. Temps d'oci, més plaents, anàrquics en quant a satisfaccions, on es flexibilitzen el compliment d'horaris, normes i assumpció de compromisos en contraposició a temps de treball i de neg-oci, associat a les responsabilitats, obligacions i necessitats.

I aleshores, en què haurien de consistir unes vacances saludables? En fer, anar, estar ...de vacances ?. Perquè... no totes les vacances són fer viatges..., oi ?.

Avui que el món del negoci ens dicta com ha de ser el món de l'oci, és important subratllar que les vacances són un espai privilegiat per a que la persona ompli de manera pacificadora aquest temps en allò que no ha estat possible en el seu període de treball. No perquè toca, sinó perquè es vol.

Tenint molt present que assaborir l'estat de vacances és una qüestió molt personal, aquestes prenen modalitats ben diverses: hi ha qui pot voler trencar monotonies i rutines i n'hi ha precisament que pot buscar-les en un entorn més tranquil i fins i tot sense sortir de casa.

En qualsevol cas, regular aquest temps amb aquelles activitats útils o aparentment inútils: llegir, badar, pintar, dormir, viatjar, formar-se, ballar, relacionar-se ...que permetin a l'individu alliberar-se de la tensió acumulada.

Això sí .... no quedar excessivament passivitats. Prendre la iniciativa en allò que volem fer, ni que sigui mandrejar ... no sigui que després rondinem per veure´ns afectats amb el "síndrome post-vacances". Aleshores el problema no serà pel fet d'anar a treballar, sinó per no haver estat amos de les nostres pròpies vacances.

Profitós descans per a tots plegats


Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors

Llegeixo amb interès les paraules de José L. Gonzàlez Faus, sj. en un dels darrers quaderns de Cristianisme i Justícia titulat "El naufragi de l'esquerra". En tant psicòleg i amatent a la interacció amb diferents discursos, em pregunto novament fins a quin punt esdevé possible el creixement humà des del punt de vista individual i social, _ harmonitzant les seves contradiccions_ ,sense una profunda interpel·lació personal permanent amb allò que cadascú diu, fa i creu.

Des del punt de vista social, coincideixo amb la lectura d'un món on s'han imposat les estructures i les lògiques fonamentades "en el pitjor de la nostra pasta humana". On els grans relats i les causes mobilitzadores han deixat pas a l'escepticisme postmodern, caracteritzat sovint per la indiferència, la tolerància mal entesa, la indolència ... on raó i llibertat humana emergeixen aparentment més fortes i consolidades.

Em sembla però que sota l'empara dels discurs dominant i sense ser-ne prou conscients, raó, individu i la seva llibertat estan més que dominades per l'emoció. No m'estranya el triomf del concepte "líquid" per definir els trets de la realitat actual.

Des del punt de vista individual, la religió ens ha recordat sempre l'estructura pecaminosa de l'ésser humà. La psicoanàlisi emfatitza que per comprendre la formació de la nostra identitat, cal contemplar la subjecció a les empremtes de gaudi i l'impuls cap el seu retrobament parcial i inconscient, sovint a un preu força alt en quant a satisfacció de vida.

Quin pot ser l'esperit o motor de vida que pot empènyer en una actuació personal que esdevingui més tranquil·la i pacificadora vers nosaltres mateixos, els altres i el món que ens envolta?

Presoners sovint del miratge de la nostra particular existència, ignorants de la falta en ser que ens precedeix, deixem de costat paraules, accions, renúncies o silencis, que ens permetrien major coherència entre allò que som i allò que realment voldríem ser.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors

La confiança és aquell sentiment que ens permet compartir amb l'altre, d'una manera explícita o implícita, la visió, l'acció o el pensament sobre d'alguna aspecte o cosa: una situació o experiència vital, valors que promouen unes determinades actuacions, uns objectius de feina,…
Sentir-se respectat, comprès, estimulat, acollit amb el que un fa, generen la confiança vers l'altre alhora que el temps, la paciència, la sensatesa i la serenitat refermen i n'aprofundeixen els lligams.

Subratllar però, que la raó última de la confiança és una raó íntima, subjectiva, gairebé no pensada,… Així podem observar persones amb tendència a ser desconfiades de mena així com d'altres, ràpidament confiades.

Deixant de costat els aspectes més condicionats al caràcter i la personalitat, la seguretat que l'altre ens dona, esdevindrà un dels ingredients bàsics en la matriu que referma la relació confiada amb l'altre:

Seguretat que passa per les dosi de fermesa i fortalesa que ens mostra l'altre, davant el desànim i /o la contrarietat en allò explícit o implícit, que ens ha aplegat.
Seguretat que passa pel sentit de la mesura, l'equilibri, l'estabilitat en la conducta que l'altre ens dona.
Seguretat que ens ve de l'altre pel grau de sinceritat i l'autenticitat que l'altre irradia en les seves intencions i la coherència amb les seves accions.

Bo i així, no són poques les vegades que la confiança s'esberla. A voltes, els silencis, les reserves, els dubtes, els distanciaments, la falta de seny,... poden obrir escletxa donant pas a la decepció. Es per això que la comunicació, en el marc d'una relació oberta, dialogant i senzilla són fonamentals per reescriure permanentment l'abast d'aquest sentiment vers l'altre.


Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors