Llegia el titular de la breu entrevista que li feien a Cloè Madanes, psicòloga-psicoterapeuta, especialista en maltractes i violència domèstica, fa dues setmanes a la contraportada de "La Vanguardia" : "La violència es un amor mal expresado" .
Les qüestions del maltractament podem abordar-les des de diferents perspectives: sociològica, política, educativa, legal,... Malgrat tot, davant la insistència del problema, bo i les mesures que es prenen, ens situa sovint davant la incomprensió del fenomen.
Pensar que la violència és una manera d'expressar AMOR _ de manera forassenyada _ ens situa la reflexió en el psiquisme de la persona.
Com podem entendre sinó, que en episodis continuats de maltractaments, algunes dones sovint reaccionen de manera ambivalent, malgrat els mitjans i ajudes que tenen al seu abast? Per exemple, posant o retirant denúncies, reincidint en relacions de maltractament, desobeint recomanacions i consells, o fins i tot les mateixes directrius de familiars, advocats i jutges, cercant relacions d' amagades amb la parella maltractadora?
Són preguntes que interroguen i qüestionen el sentit comú i desafien, com he apuntat ,les mesures que s'estableixen .Quina explicació possible doncs cal buscar-li?
Reflexionar sobre el per què del maltractament ens porta a parlar de l'Amor. De què representa "psiquicament" per cadascú dels implicats, aquell o aquella amb qui te aquesta relació "mortífera". Perquè no podem oblidar, malgrat sembli paradoxal, que l'agressivitat per activa o per passiva, és consubstancial a l'ésser humà. Tant per homes, com per dones. També ho és, la capacitat de transformar-la en quelcom productiu per a la col·lectivitat.
En l'ésser humà, i en les relacions de parella, l'ideal de completesa cristal·litza en la significació de "l'altre" en el nostre inconscient. En els casos de maltractament, aquest "altre", _ "objecte de representació inconscient" _ és sobrevalorat en l'amor. La persona, de manera inconscient, en fa una identificació total, narcisista, de fascinació, d' encantament, de dependència que imaginàriament a un o una el completa.
Quan aquest altre, per diferents motius, és substret o no completa, la persona es troba davant el buit. I davant aquest buit existencial, que es capta per moments, sorgeix l'odi, i fins i tot la violència quan no ha mediat la paraula.
Moviment pulsional en que la persona cerca aquella satisfacció que, òbviament, no coincideix amb el seu benestar .
O no es sorprenent també que els maltractadors que acaben assassinant a la seva parella, tot seguit acaben amb la seva pròpia vida?
Com diu la dita popular castellana ... "hay amores que matan".
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
Les qüestions del maltractament podem abordar-les des de diferents perspectives: sociològica, política, educativa, legal,... Malgrat tot, davant la insistència del problema, bo i les mesures que es prenen, ens situa sovint davant la incomprensió del fenomen.
Pensar que la violència és una manera d'expressar AMOR _ de manera forassenyada _ ens situa la reflexió en el psiquisme de la persona.
Com podem entendre sinó, que en episodis continuats de maltractaments, algunes dones sovint reaccionen de manera ambivalent, malgrat els mitjans i ajudes que tenen al seu abast? Per exemple, posant o retirant denúncies, reincidint en relacions de maltractament, desobeint recomanacions i consells, o fins i tot les mateixes directrius de familiars, advocats i jutges, cercant relacions d' amagades amb la parella maltractadora?
Són preguntes que interroguen i qüestionen el sentit comú i desafien, com he apuntat ,les mesures que s'estableixen .Quina explicació possible doncs cal buscar-li?
Reflexionar sobre el per què del maltractament ens porta a parlar de l'Amor. De què representa "psiquicament" per cadascú dels implicats, aquell o aquella amb qui te aquesta relació "mortífera". Perquè no podem oblidar, malgrat sembli paradoxal, que l'agressivitat per activa o per passiva, és consubstancial a l'ésser humà. Tant per homes, com per dones. També ho és, la capacitat de transformar-la en quelcom productiu per a la col·lectivitat.
En l'ésser humà, i en les relacions de parella, l'ideal de completesa cristal·litza en la significació de "l'altre" en el nostre inconscient. En els casos de maltractament, aquest "altre", _ "objecte de representació inconscient" _ és sobrevalorat en l'amor. La persona, de manera inconscient, en fa una identificació total, narcisista, de fascinació, d' encantament, de dependència que imaginàriament a un o una el completa.
Quan aquest altre, per diferents motius, és substret o no completa, la persona es troba davant el buit. I davant aquest buit existencial, que es capta per moments, sorgeix l'odi, i fins i tot la violència quan no ha mediat la paraula.
Moviment pulsional en que la persona cerca aquella satisfacció que, òbviament, no coincideix amb el seu benestar .
O no es sorprenent també que els maltractadors que acaben assassinant a la seva parella, tot seguit acaben amb la seva pròpia vida?
Com diu la dita popular castellana ... "hay amores que matan".
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
