Com entendre el silenci del menor que havent patit abusos, guarda silenci durant tants anys?
Talment com una vida paral·lela, aquest és el procedir de moltes de les persones que han passat per aquest tipus d'experiències. Per ells, una ferida interna que retorna, condiciona i es fa present en el seu dia a dia. Bo i així, el silenci s'imposa i subratlla "el fet" del qual no es vol o no es pot pensar.
Posar hi paraules representa per a la víctima, un crit vergonyós. Una expressió oberta del que ha significat l'abús, com a derrota de la pròpia dignitat. S'instaura un desemparament emocional, on la fixació al fet traumàtic omple i envaeix el menor. El sentiment de culpa, el sentir-se dolent també s'incrusta en la lectura psíquica d'allò viscut.
Aquesta és la maldat de l'abusador. La seva perversió inherent. El jugar amb el seu poder i la seducció, per aprofitar-se de la confiança que l'altre menor li diposita. L'abusador es mostra davant l'altre, gairebé com un igual, comprensiu, … escurçant les distàncies que el menor no ha après encara que existeixen, pres com està encara per la dependència afectiva i emocional que caracteritza la infantesa i l'adolescència, camí cap a la maduresa personal.
En aquest sentit, el silenci per a la víctima esdevé paradoxal: per un costat, esdevé menyspreable, còmplice amb l'abusador perquè el pes de la memòria, invasora dels olors, tactes, olfactes,.. resta present i inalterable. S'alimenta l'amargura i el dolor, pòsit de la incomoditat vital.
Per altre costat, és un silenci defensiu per la pròpia persona. Defensa d'una experiència traumàtica on l'emoció ha superat en escreix la capacitat per posar hi paraules i poder ho explicar a un altre. L'Amor ha estat traït.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
Talment com una vida paral·lela, aquest és el procedir de moltes de les persones que han passat per aquest tipus d'experiències. Per ells, una ferida interna que retorna, condiciona i es fa present en el seu dia a dia. Bo i així, el silenci s'imposa i subratlla "el fet" del qual no es vol o no es pot pensar.
Posar hi paraules representa per a la víctima, un crit vergonyós. Una expressió oberta del que ha significat l'abús, com a derrota de la pròpia dignitat. S'instaura un desemparament emocional, on la fixació al fet traumàtic omple i envaeix el menor. El sentiment de culpa, el sentir-se dolent també s'incrusta en la lectura psíquica d'allò viscut.
Aquesta és la maldat de l'abusador. La seva perversió inherent. El jugar amb el seu poder i la seducció, per aprofitar-se de la confiança que l'altre menor li diposita. L'abusador es mostra davant l'altre, gairebé com un igual, comprensiu, … escurçant les distàncies que el menor no ha après encara que existeixen, pres com està encara per la dependència afectiva i emocional que caracteritza la infantesa i l'adolescència, camí cap a la maduresa personal.
En aquest sentit, el silenci per a la víctima esdevé paradoxal: per un costat, esdevé menyspreable, còmplice amb l'abusador perquè el pes de la memòria, invasora dels olors, tactes, olfactes,.. resta present i inalterable. S'alimenta l'amargura i el dolor, pòsit de la incomoditat vital.
Per altre costat, és un silenci defensiu per la pròpia persona. Defensa d'una experiència traumàtica on l'emoció ha superat en escreix la capacitat per posar hi paraules i poder ho explicar a un altre. L'Amor ha estat traït.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
