La renúncia a certes quotes de plaer i la capacitat de suportar, acceptar-ho i fer se càrrec, convertint aquests moments en espais de progressió personal, esdevenen el fonament per copsar fins a quin punt l'individu ha fet un sotmetiment voluntari a la llei.
No tot és possible, no tot ens es degut i no tots els desitjos i la seva materialització, son saludables per a un mateix..

No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat d'acceptar i integrar la seva privació. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, en l'àmbit edcuatiu, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànye`l per la impossibilitat de tenir allò concret que, en aquell moment, per a ell li és tot.

La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit, de renúnica, de perdre, ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, contribuiran i marcaran el segell que corroborarà la interiorització de la Llei, no pas assimilat a la resignació davant la norma, sinó com a component inherent al dinamisme i la vitalitat que aquesta mateixa "prohibició" genera en la persona.

Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.

Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs

Document marc: Intervencions en la infància: què fem?

Aquest escrit és fruit de jornades i trobades de treball d'un conjunt de professionals de diferents especialitats vinculades al món de la infància, promogut per Espai Freud

ES DEL NOSTRE INTERÉS:

1. Fer pública la preocupació que compartim respecte a com s'està atenent als nens i nenes del SXXI. 2. Fer saber a la ciutadania de l'existència d'una pluralitat de formes de comprendre i d'atendre a la infància en el panorama assistencial i educatiu en l'actualitat.

ENS PREOCUPA:

- L'estat d'excessiva estimulació de la vida quotidiana dels nens, d'una banda exposats a un ideal de productivitat i per l'altra a l'excessiu ús i abús de la tecnologia, tot plegat afavoreix un efecte de soledat, sobreexcitació i angoixa.
- Que la perspectiva actual estigui centrada en la proliferació de diagnòstics psiquiàtrics i de teràpies farmacològiques fonamentades en protocols i pautes generals que tenen un caire reduccionista, simplificador i uniformador.
- Que hi hagi un model imperant en les àrees sanitària, educativa i d'assumptes socials que ha portat a la medicalització de la infància i a la patologització de la vida quotidiana.
- Que en aquest model es converteixi el nen en objecte d'estudi centrat en els comportaments disruptius i en la producció escolar, desatenent així la dimensió psíquica i social.
- La tendència a menystenir el aspectes subjectius que formen part de la infància i de la vida, negant particularment el que fa a la tristesa, l'agressivitat i les pèrdues.
- Que no s'atengui suficientment a les necessitats i a les demandes dels pares davant els fenòmens, les manifestacions i els símptomes de la infància del SXXI.
- La poca cura amb els professionals que treballen en les diverses institucions i la poca escolta de les seves dificultats quotidianes.

VALOREM:

- Que s'escolti, es comprengui i es respongui al que els infants expressen per mitjà del cos, de les accions i de les paraules.
- La possibilitat de comprendre que les expressions i els conflictes del nen tenen un valor de llenguatge, que parlen de la situació particular de cada nen i del seu entorn, de les seves dificultats i del seu patiment.
- Que en les institucions s'escolti i s'atengui el que cada professional manifesta des de la seva experiència particular i des de la seva ètica, creant espais de valoració interdisciplinaris de les qüestions i conflictes que es plantegen en i amb els nens.
- Que els psicodiagnòstics dels nens es facin des d'una valoració clínica que atengui al conjunt de les àrees de la seva vida, particularment als vincles, i que permeti saber a què responen els símptomes.
- Que la psicoteràpia es plantegi com un procés de transformació centrat en el vincle i en el llenguatge infantil (paraules, dibuixos, jocs), donant també espai als pares en tant agents actius.
- Que la formació dels professionals vagi lligada a les seves demandes i a la seva experiència quotidiana; que entomi de forma creativa i participativa els reptes que planteja la infància del SXXI.
- Articular un discurs interdisciplinari sobre la infància i la família, promoure trobades que donin lloc a que aparegui el saber de cadascú des de la seva experiència i la seva ètica.

En línia amb aquests conceptes i continuant amb la trajectòria, estem organitzant unes terceres jornades titulades "Infància, família i institució", per tal de reunir, a partir de l'experiència dels participants, una panoràmica actual el més àmplia i diversa possible de les institucions públiques i privades en les àrees de salut, educació i l'àmbit social. Aquesta jornada tindrà lloc al COPC, al carrer de Rocafort 129, el 17 de febrer de 2018, de 9.15 a 13.45hs. Es requereix inscripció prèvia.

Comissió de redacció.



espaifreud@gmail.com

Barcelona, a setembre de 2017.

Diferents són els eixos per on es desenvolupen els nens i nenes d'aquests cursos. Aspectes com el llenguatge, el pensament, la corporalitat, la socialització, l'autonomia personal ... esdevenen diferents àrees interrelacionades de les que progressivament els nens i les nenes n'adquireixen un domini personal i en constitueix la font per on respondre davant els reptes que a la seva edat, el dia a dia els confronta.

Ja als 7-8 anys, el pensament lògic va substituint el pensament màgic que presidia la vida infantil. S'estructura el seu procés de raonament, fins que amb l'entrada a la pubertat permetrà un altre salt qualitatiu, introduint la capacitat d'abstracció.

En aquesta etapa, es produeix un gran enriquiment de l'ús del llenguatge, utilitzant-lo en els seus diferents registres funcionals, ampliant les capacitats comunicatives i les possibilitats de diàleg i socialització.

Les tasques i hàbits escolars, l'ús del paper, el llapis, les tisores, ... permeten avançar també en el Col.legi en aquella psicomotricitat fina que resulta de la progressiva interiorització i consciència del seu esquema corporal, del seu control del moviment, de l'apropiació del seu propi cos.

Període habitualment tranquil en la socialització. L'adaptació i comprensió de les demandes de l'entorn i allò social, conviuen amb harmonia amb el creixement personal, fins que la necessitat d'independència i realització del propi JO amb que els nois i noies de 5è i 6è d'EP es van despertant, cerca també no només la necessitat d'estimació i acceptació de la família més propera, sinó ara també, entre els amics i companys.

El joc continua essent important. Al nen i nena d'aquestes edats li agrada embrutar-se, córrer... però al mateix temps, comença a ser molt conscient de les seves responsabilitats i actua d'una manera més assenyada.
I ho fa perquè pel camí dels 6-7 anys als 11-12 anys, es va fent preguntes alhora que es va fent fort. Cerca respostes de tot allò que passa a prop seu, va configurant la seva identitat, diferenciant la realitat dels sexes: iguals però diferents. Creix en autoconcepte i autoestima.

Els referents educatius, pares i mestres, els hàbits domèstics i escolars, van forjant en ells per identificació, un creixement en actituds, valors, essent capaços d'intuir el punt de vista i les intencions dels altres, dels seus companys. Es desperta el sentit de la justícia, la lleialtat,... valorant la importància i la necessitat de la norma i deixant de veure-la com una imposició arbitrària i capriciosa dels adults.

A diferència dels 3 als 6 anys, o dels 13 als 16 anys, les transformacions són més pausades, harmòniques,... cosa que fa que els nens i nenes puguin ser més receptius a l'oferta d'aprenentatges concrets que l'Escola els ofereix.

Joaquim Trenchs

Com entendre el silenci del menor que havent patit abusos, guarda silenci durant tants anys?
Talment com una vida paral·lela, aquest és el procedir de moltes de les persones que han passat per aquest tipus d'experiències. Per ells, una ferida interna que retorna, condiciona i es fa present en el seu dia a dia. Bo i així, el silenci s'imposa i subratlla "el fet" del qual no es vol o no es pot pensar.
Posar hi paraules representa per a la víctima, un crit vergonyós. Una expressió oberta del que ha significat l'abús, com a derrota de la pròpia dignitat. S'instaura un desemparament emocional, on la fixació al fet traumàtic omple i envaeix el menor. El sentiment de culpa, el sentir-se dolent també s'incrusta en la lectura psíquica d'allò viscut.
Aquesta és la maldat de l'abusador. La seva perversió inherent. El jugar amb el seu poder i la seducció, per aprofitar-se de la confiança que l'altre menor li diposita. L'abusador es mostra davant l'altre, gairebé com un igual, comprensiu, … escurçant les distàncies que el menor no ha après encara que existeixen, pres com està encara per la dependència afectiva i emocional que caracteritza la infantesa i l'adolescència, camí cap a la maduresa personal.
En aquest sentit, el silenci per a la víctima esdevé paradoxal: per un costat, esdevé menyspreable, còmplice amb l'abusador perquè el pes de la memòria, invasora dels olors, tactes, olfactes,.. resta present i inalterable. S'alimenta l'amargura i el dolor, pòsit de la incomoditat vital.
Per altre costat, és un silenci defensiu per la pròpia persona. Defensa d'una experiència traumàtica on l'emoció ha superat en escreix la capacitat per posar hi paraules i poder ho explicar a un altre. L'Amor ha estat traït.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors

Entorn dels regals

En aquestes dates tots anem més o menys atrafegats pensant què regalar i a qui. Les compres nadalenques inclouen els regals. Més enllà dels convencionalismes, de l'obligatorietat de regalar, la qual cosa desvirtua el valor de l'acte, un regal és alguna cosa que rebem o bé donem a un altre. S'inscriu en una relació d'afecte, és una expressió de sentiments. Difícilment regalarem alguna cosa als nostres enemics si no ens hi sentim obligats per les circumstàncies. Fins i tot, l'absència d'un regal en un moment determinat és una mostra de la poca consideració que ens mereix la persona en qüestió.
Al llarg de la vida de cadascú hi ha moments segellats per regals, moments vitals que tenen a veure amb processos del viure, amb noves etapes: la data del nostre aniversari, data en què se'ns va inscriure a la vida; la comunió, en cas de famílies religioses; la fi d'estudis; el casament; la jubilació. Són moments importants en què socialment hi ha aquestes mostres d'afecte, de reconeixement, d'amistat, expressades també mitjançant un regal.
L'ésser humà té una relació afectiva amb els objectes. Aquests són petits símbols que ens recorden les persones apreciades, objectes que ens acompanyen. El seu valor emocional es tradueix en disgust quan algun d'aquests objectes es trenca, es fa malbé o bé es perd.
En aquestes dates rebrem i farem regals. Un regal sempre té un significat afectiu i porta un missatge. Alguna cosa pròpia regalem en regalar, donem una part nostra en donar. Un regal té també una vessant de gratuïtat; segur que ens el mereixem, però no hem treballat activament per aconseguir-lo, ens ve donat per la generositat de l'altre.
Qui regala, ho reconeixi o no, espera una resposta, una mostra de com ha estat rebut allò que un ha pensat, fet, comprat. Comprar alguna cosa, o bé confeccionar-la, per a algú és una mostra que ens recordem d'aquell subjecte, que hi dediquem un temps i uns diners, i l'altre se n'ha de fer mereixedor.
La culminació de la festa del regals és la festivitat dels Reis, festa grossa a les ciutats i a les famílies. Els pares, els avis i altres familiars omplen les cases de joguines, amb el relat compartit i alimentat per grans que són el Pare Noël, o bé els Reis d'Orient, els portadors d'aquelles meravelles. Els pares són Reis almenys per uns dies, per unes hores, amb tot el gaudi que això comporta. Quan els nens s'assabenten que els Reis són els pares, sovint hi ha un desencís, molts es resisteixen a creure-ho en el curs d'un temps. A nivell intern marca un pas important en el creixement, es liquida en certa manera la infància màgica. La llegenda no respon a cap lògica formal, però sí a un profund desig afectiu. Els pares, sobretot a la primera infància, són els més magnífics i els més importants per a aquestes petites personetes, ho són pel privilegi de ser els seus pares, i això omple una part important d'aquests adults, a voltes tan atrafegats.
Els nens també ens fan regals: des d'un somriure del nadó fins a petons i abraçades més tard. Ens ofereixen petits treballs, dibuixos; són produccions pròpies que busquen complaure'ns, i la seva bona rebuda per part dels adults contribueix a reforçar la seguretat personal dels infants. Allò que és capaç de fer el nen és valorat i és ben rebut, per tant, ell també té un valor, es valora en ser valorat, i això serà la llavor de l'autoestima. Quan els joves comencen a disposar d'uns diners, sovint inauguren aquestes dates fent regals als pares. La primera vegada és tot un ritus d'iniciació. Un regal és també una mostra d'agraïment. És comú escoltar: "va tenir el detall..." . Em cal esmentar la compulsió de regalar, tema que per la seva complexitat és millor que tracti en un altre article.
Escoltem en alguns subjectes parlar de regal en el sentit més metafòric: un dia de sol; pluja, si venim d'un temps de sequera; una bona notícia... Tenir l'esperit d' apreciar aquests aspectes del nostre entorn és un signe de salut mental, perquè revela la capacitat d'apreciar el que tenim al voltant. Demostra que el subjecte té una visió àmplia, la qual li permet gaudir de les petites coses. Els seus afers quotidians, les preocupacions, deixen un espai per gaudir del que l'entorn li ofereix.
Personalment em consideraré satisfeta si aquestes ratlles contribueixen a fer gaudir més profundament tant del que oferirem com del que ben segur rebrem en aquestes festes.

Mª Mercè Collell. Psicòloga clínica. Psicoanalista