Una de les característiques fonamentals del fet educatiu, rau en la importància de saber transmetre i permetre en els infants, l'aprenentatge i la interiorització dels límits i les normes en el seu creixement com a persones.
L´educació, i en general la inserció en allò social i cultural, exigeix a l'individu, entre altres coses, una renúncia a certes quotes de satisfacció i plaer. En aquest procés, l´educador, tant si és pare/mare com docent, amb el seu fer, pot contribuir en aquesta tasca necessària per tal d'assolir aquell desenvolupament i maduresa desitjada en el futur del fill/a.
La seva aportació i ajuda consisteix en proveïr a l'infant i/o noi, de prou contenció i incentiu per suportar les renúncies puntuals i les no satisfaccions immediates. Aquest aprenentatge de la renúncia, de que alguna cosa es perd, de que no tot és sempre possible, permet interioritzar el límit, el valor de la llei, la norma com a reguladora entre Un i el món: L' Altre.
Cal tenir present que sovint l'adaptació de la persona a allò social i a la interacció amb els altres amb qui convivim, està menys determinat per la naturalesa de les renúncies que per la capacitat de suportar-les.
A l'Escola, el conjunt d'aprenentatges que fan els nois/noies i el seguiment que en fan els docents, ja reclama d'ells un esforç, una capacitat d'espera, de perseverança,... per assolir els objectius proposats per satisfacció dels mateixos infants.
I a casa? Diverses son les posicions educatives a cada llar, i fins i tot en cada progenitor, pare o mare. A grans trets, de manera sintètica i esquemàtica podem trobar tres estils diferenciats, no sempre en estat pur, amb les seves conseqüències pràctiques, per la llavor que van deixant:
· El pare/mare autoritari, intervencionista.
En aquests casos, es traspua l'exigència de compliment d'una única voluntat: la del pare/mare. No hi ha una comprensió íntima del nen/a, amb el seu propi desig i singularitat.
L'autoritat i els límits vers els fill/filla només s'entenen i regulen en funció de les conductes i necessitats externes. Per al nen/nena no hi ha una interiorització de fons del seu valor, bo i les aparences i formalitats.
· El pare/mare permissiu, abstencionista.
El límit i la norma no són vistos com a necessaris. La satisfacció pròpia i del nen/noi va per damunt de tot. En aquestes situacions, el fill/filla sol anar sortint amb la seva. L'autoritat i els límits no existeixen o estan desdibuixats. No hi ha tampoc una interiorització de la llei, del NO TOT és possible. Allò què o aquell qui exerceixi aquesta funció , fa nosa i molesta.
· El pare/mare democràtic. Interaccionista.
L'educador, pare, mare, en funció de les circumstàncies, conversa i cerca acords i compromisos satisfactoris per tots plegats. Es cerca la comprensió del desig del fill/a, i alhora, es veu necessari també el límit, la frustració, l'espera,...
Es possibilita que el nen aconsegueixi acomodar-se davant la dificultat, el contratemps, la incertesa, el conflicte, ... i alhora i al mateix temps, sense caure en la resignació, a lluitar per superar-se i esforçar-se pels desitjos i satisfaccions, confiant en els seus propis recursos, capacitats i possibilitats. El noi/noia va fent-se responsable del seu propi i singular progrés i creixement.
En definitiva, en l'exercici d'una autoritat comprensiva com a pares i mares, permetem que els fills/filles sentin que de la mateixa manera que l'AMOR i l'estimació els dona seguretat i confiança, ... la interiorització de la falta, la norma, el límit, del no tot és possible, els dona la força i també l'empenta, per a un creixement harmònic i equilibrat del seu autoconcepte i autoestima.
El valor del respecte a Un mateix i a l'Altre, va esdevenint sentit, viscut i practicat.
Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
L´educació, i en general la inserció en allò social i cultural, exigeix a l'individu, entre altres coses, una renúncia a certes quotes de satisfacció i plaer. En aquest procés, l´educador, tant si és pare/mare com docent, amb el seu fer, pot contribuir en aquesta tasca necessària per tal d'assolir aquell desenvolupament i maduresa desitjada en el futur del fill/a.
La seva aportació i ajuda consisteix en proveïr a l'infant i/o noi, de prou contenció i incentiu per suportar les renúncies puntuals i les no satisfaccions immediates. Aquest aprenentatge de la renúncia, de que alguna cosa es perd, de que no tot és sempre possible, permet interioritzar el límit, el valor de la llei, la norma com a reguladora entre Un i el món: L' Altre.
Cal tenir present que sovint l'adaptació de la persona a allò social i a la interacció amb els altres amb qui convivim, està menys determinat per la naturalesa de les renúncies que per la capacitat de suportar-les.
A l'Escola, el conjunt d'aprenentatges que fan els nois/noies i el seguiment que en fan els docents, ja reclama d'ells un esforç, una capacitat d'espera, de perseverança,... per assolir els objectius proposats per satisfacció dels mateixos infants.
I a casa? Diverses son les posicions educatives a cada llar, i fins i tot en cada progenitor, pare o mare. A grans trets, de manera sintètica i esquemàtica podem trobar tres estils diferenciats, no sempre en estat pur, amb les seves conseqüències pràctiques, per la llavor que van deixant:
· El pare/mare autoritari, intervencionista.
En aquests casos, es traspua l'exigència de compliment d'una única voluntat: la del pare/mare. No hi ha una comprensió íntima del nen/a, amb el seu propi desig i singularitat.
L'autoritat i els límits vers els fill/filla només s'entenen i regulen en funció de les conductes i necessitats externes. Per al nen/nena no hi ha una interiorització de fons del seu valor, bo i les aparences i formalitats.
· El pare/mare permissiu, abstencionista.
El límit i la norma no són vistos com a necessaris. La satisfacció pròpia i del nen/noi va per damunt de tot. En aquestes situacions, el fill/filla sol anar sortint amb la seva. L'autoritat i els límits no existeixen o estan desdibuixats. No hi ha tampoc una interiorització de la llei, del NO TOT és possible. Allò què o aquell qui exerceixi aquesta funció , fa nosa i molesta.
· El pare/mare democràtic. Interaccionista.
L'educador, pare, mare, en funció de les circumstàncies, conversa i cerca acords i compromisos satisfactoris per tots plegats. Es cerca la comprensió del desig del fill/a, i alhora, es veu necessari també el límit, la frustració, l'espera,...
Es possibilita que el nen aconsegueixi acomodar-se davant la dificultat, el contratemps, la incertesa, el conflicte, ... i alhora i al mateix temps, sense caure en la resignació, a lluitar per superar-se i esforçar-se pels desitjos i satisfaccions, confiant en els seus propis recursos, capacitats i possibilitats. El noi/noia va fent-se responsable del seu propi i singular progrés i creixement.
En definitiva, en l'exercici d'una autoritat comprensiva com a pares i mares, permetem que els fills/filles sentin que de la mateixa manera que l'AMOR i l'estimació els dona seguretat i confiança, ... la interiorització de la falta, la norma, el límit, del no tot és possible, els dona la força i també l'empenta, per a un creixement harmònic i equilibrat del seu autoconcepte i autoestima.
El valor del respecte a Un mateix i a l'Altre, va esdevenint sentit, viscut i practicat.
Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
