Mentre que la paraula buida correspon al discurs que infla l'ego en tant emmirallat amb el semblant, la paraula plena respon a la realització més intima del subjecte amb ell mateix.
La paraula plena reordena contingències del passat i del present, per projectar-se cap el futur. Es una paraula simbòlica, en tant restitueix i dona continuïtat a les veritables motivacions que impulsen al subjecte. Intenta restituir la veritat oblidada o amagada d'un mateix, amb el real de la seva existència. Immersos en el llenguatge humà, aquesta conexió dona moltes voltes. Adquirit el codi i el domini lingüistic, ens perdem i retrobem en la metàfora, sempre oberta a brindar-nos noves significacions, bo i la lògica de la raó. Hores d'ara, en el discurs col.lectiu, encara no som robots, bo i que estiguem força idiotitzats.
La paraula plena te en compte l'altre, però no està construïda per completar-lo o anul.lar-lo, o el que és el mateix, per tapar les pròpies carències, limits i/o frustracions. No és una paraula que apuntali defenses joiques, sinó més aviat una paraula que compromet, en tant arrisca seguretats i identificacions, cercant una aprehensió d'allò més enigmàtic que ens impulsa a actuar.
La paraula plena rellança la persona cap el futur i te efecte de veritat pel subjecte. Lluny de cercar l'ampara, desampara transitòriament, si bé actua com a ingredient de llibertat, amb un fort component de coherència i satisfacció, no exempt de neguit, en el devenir existencial.
L'altre social a qui ens adrecem amb aquesta paraula, operarà tant com a possibilitador en la realització del nostre ésser, així com a regulador de les condicions i limits de la nostra activitat com a tal.
En aquesta articulació entre del subjecte, l'altre i allò que empeny la nostra actuació, la paraula plena apareix com element vertebrador per trasmetre les veritats més sòlides des d'aquella sabiduria que, paradoxalment, escapa sovint a encapsulaments conceptuals.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
