"De com s'aprèn_ i s'aprèn en silenci_ ,
fem-ne si podem una síntesi clara.

Ningú no posseeix la bellesa absoluta.

D'aquest principi, plenament assumit,
en depèn que el misteri sigui un punt lluminòs
a plena nit, o que la vida cremi
sempre en somort, inútil, indecisa"

Miquel Martí i Pol

Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981)

" Mai no es recorre cap camí debades,
Cada gest, cada mot ens configura
i, a poc a poc, construeix l'edifici
d'aquell jo sorprenent i necessari
que és l'únic mirall cert que ens representa.

Mars i pluges i vents no ens modifiquen
Si no volem nosaltres, i no ens salva
del risc de créixer creure en meravelles
ni confiar, desvalguts, en els altres.

Només vivint i acceptant la feixuga
càrrega del que som, sense renúncies,
podrem tal volta convertir en paraules
Plenes de llum, neguits i defallences.


Temps d' interluni (1986-1988)


Miquel Martí i Pol

Los árboles no nos dejan ver el bosque. Después del atentado, la pregunta no es ¿qué bandera lucía mejor en la manifestación?, sino: ¿por qué los jóvenes musulmanes radicalizados eligen la muerte? De todo lo que he leído estos días, la descripción más precisa es la de Olivier Roy, que ha estudiado la relación del islam con el laicismo europeo. Invitado al Mitin de Communione y Liberazione, en Rímini explicó las características sociológicas de estos jóvenes que, como los de Ripoll, reinstauran el terror en Europa.

Desde 1995, la mayoría de los yihadistas europeos son hijos de inmigrantes: segunda generación (pocos proceden de la tercera). Educados en Europa, no hablan árabe sino la lengua del país (catalán los de Ripoll). No tienen formación religiosa: el imán de Ripoll era un traficante de hachís. No forman parte de ninguna entidad musulmana. Rechazan las formas orientales de vestir. No tienen por qué ser pobres o analfabetos, aunque muchos de ellos tienen un pasado de pequeña delincuencia. Antes de radicalizarse, ya tendían a desafiar a la so­ciedad.

Desde 1997, abundan las parejas de hermanos en las células yihadistas. Lo hemos visto en Francia, en Bélgica o en Boston (los chechenos que atentaron en el maratón). Lo hemos visto en Ripoll. No está metida toda la familia, como ocurre con la mafia, tan solo los hermanos: lo que refuerza el perfil generacional. Un joven terrorista de Bruselas dejó esta nota: "Eres una mala musulmana, madre, pero gracias a mi sacrificio tú también irás al paraíso". Por consiguiente, sostiene Roy, se produce una inversión de los papeles generacionales: pretenden salvar a los padres, a pesar de creer que nada bueno han recibido de ellos. Más aún: los voluntarios de Siria, a pesar de saber que morirán en atentado suicida, engendran hijos. Rechazan la herencia del pasado y al mismo tiempo se niegan a cultivar el futuro. Esta negación está directamente relacionada con el odio a la cultura. Son los nuevos iconoclastas. En Siria: no han destruido tan sólo iglesias o templos romanos, también mezquitas históricas. Cancelan la historia. Rechazan incluso la cultura musulmana. La rechazan en nombre de un islam puro y sin raíces.

Este rechazo está relacionado con el núcleo de su acción: la muerte. Desde 1997 casi todos los yihadistas se hacen matar: como los de Ripoll en Cambrils. La atracción de Isis sobre estos jóvenes no es política (el califato) ni religiosa (la charia, que prohíbe el suicidio). Es una estética fundamentada en la violencia y la muerte. El Estado Islámico, explica Roy, es muy fuerte a la hora de utilizar los códigos juveniles: música, videojuegos, series, cine. El tema del héroe solitario, que mata a todo el mundo en un videojuego. O Born the kill (una serie que se propaga así: "Un adolescente con deseos psicopáticos escondidos"). Son religiosos: esperan llegar al paraíso. Pero tienen una fascinación por el apocalipsis. El fin de los tiempos se acerca y, por consiguiente, no vale la pena vivir en esta sociedad. Favorecen el apocalipsis para asegurar su salvación. Son la cara trágica del trivial nihilismo europeo.

Antoni Puigverd
Publicat a La Vanguardia

Ideal del JO...Nou Any i Bona Nova.

Fa pocs dies, hem deixat enrere a l'Infant Jesús en el Pessebre, com aviat farem amb el raïm, el brindis i la gatzara amb les dotze campanades i el Nou Any. Cants de Nadales, sorolls de copes, joia festiva... moments i dates on bons propòsits i anhels íntims o generals, trivials o transcendentals, brollen damunt taules compartides.

Manifestacions de la persona que amb la seva paraula, portadora de petits o grans ideals, s'obre a la Llum, a la Festa, a l'Esperança, al Futur, a la Vida... que fa que contraresti la pèrdua, la nostàlgia, el pas del temps, el passat, la Mort i la sensació de desemparament que a voltes envaeix també el nostre existir.
Moviments de regressió i progressió, de passat i de futur, d'alienació o individualització,…aiguabarreig pel que transitem en el dia a dia experiencial.

La Persona, en el seu creixement, cerca objectius existencials que li resultin estimulants, motivadors, gratificants, i li permetin donar un sentit a la vida. Ideals que conjuguen models de referència, valors socials acceptats, amb gustos personals…
Camí interioritzat, d'empremta simbòlica, que va marcant l'expressió del desig que lliurement permet canalitzar allò més íntim amb allò més cultural i social.

Ara bé, serà en els actes concrets, arriscats per incerts, per imprevisibles en la resposta i l'impacte amb els semblants, on posem en joc aquest Ideal del Jo, i on un mateix pot connectar amb l'obertura del temps, amb l'esforç que val la pena pagar, per pacificant, pel que significa de realització personal.

De la mateixa manera que sabem que, si aquests ideals es queden en el registre de la imatge, la fantasia, la paraula buida, de tal manera que no requereixin o en bloquegin l'acció, esdevindran font de malestar. Si la durada dels propòsits on un havia anticipat el futur, projectat en el seu cap, talment un deu que preveu i cerca la perfecció, però sense posar en joc un mortal que s'arrisqui i s'enfronti a la imperfecció, fàcilment poden reconvertir-se en sentiment de culpa torturador i , com he comentat, font de malestar.

Treballem i actuem doncs per a que els somnis esdevinguin experiències satisfactòries en la realitat quotidiana de cadascú.

Feliç 2017

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors

Fa pocs dies, hem deixat enrere a l'Infant Jesús en el Pessebre, com el raïm, el brindis i la gatzara amb les dotze campanades i el Nou Any. Cants de Nadales, sorolls de copes, joia festiva... moments i dates on bons propòsits i anhels íntims o generals, trivials o transcendentals, han brollat damunt taules compartides.
Manifestacions de la persona que amb la seva paraula, portadora de petits o grans ideals, s'obre a la Llum, a la Festa, a l'Esperança, al Futur, a la Vida... que fa que contraresti la pèrdua, la nostàlgia, el pas del temps, el passat, la Mort i la sensació de desemparament que a voltes envaeix també el nostre existir.
Moviments de regressió i progressió, de passat i de futur, d'alienació o individualització,…aiguabarreig pel que transitem en el dia a dia experiencial.
La Persona, en el seu creixement, cerca objectius existencials que li resultin estimulants, motivadors, gratificants, i li permetin donar un sentit a la vida. Ideals que conjuguen models de referència, valors socials acceptats, amb gustos personals…
Camí interioritzat, d'empremta simbòlica, que va marcant l'expressió del desig que lliurement permet canalitzar allò més íntim amb allò més cultural i social.
Ara bé, serà en els actes concrets, arriscats per incerts, per imprevisibles en la resposta i l'impacte amb els semblants, on posem en joc aquest Ideal del Jo, i on un mateix pot connectar amb l'obertura del temps, amb l'esforç que val la pena pagar, per pacificant, pel que significa de realització personal.
De la mateixa manera que sabem que, si aquests ideals es queden en el registre de la imatge, la fantasia, la paraula buida, de tal manera que no requereixin o en bloquegin l'acció, la durada dels propòsits on un havia anticipat el futur, projectat en el seu cap, talment un deu que preveu i cerca la perfecció, però sense un mortal que s'arrisqui i s'enfronti a la imperfecció, fàcilment poden reconvertir-se en sentiment de culpa torturador i font de malestar.
Treballem i actuem doncs per a que els somnis esdevinguin exigències satisfactòries en la realitat quotidiana de cadascú.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors