JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi

Segona proclama

"Força sovint el repte és el silenci,
l'espai incert que va de vers a vers,
de pregunta a pregunta.
Potser el que marca el ritme és el desig,
però el desig tan aviat sotmet
com allibera, i mai no concedeix
treves al sentiment o a l'esperança.
Amb la mà alçada contra tots els vents
refermo un vell propòsit:
no em malviuré més enllà del que pugui
descriure dignament,
sense temors absurds i mantenint
la mirada ben neta. "

Miquel Martí i Pol

Després de tot 2000-2002

PULSIÓ, HUMANITZACIÓ I POLÍTICA.

Aquest dies grisos de democràcia pot copsar-se com el llenguatge de determinats polítics i Institucions de l'Estat espanyol, pren de manera aparentment assenyada, raonada i legal, el domini i possessió de tot allò que no són capaços de pensar en la gestió i i canalització de les necessitats, demandes i desitjos de part de la ciutadania catalana singular i diferenciada, de qui n'administren el bé comú.
Amb els fets, foragiten allò que no controlen. I allò que no controlen i se'n vanten, respon al funcionament més primari en la relació amb l'altre singular i diferent, apropant-se més a l'animalitat disfressada de civilitat, que no pas a la humanització.
Si bé en els animals, satisfet l'instint, la tensió es redueix a zero, en els humans sabem que no és així. I no és així, perquè per sort i per desgràcia, mitjançant les pulsions i a través del llenguatge, fugisserament poden simbolitzar-se les emocions, i necessitats més primàries. Aquestes degudament reconvertides, en tant humans, en forma de demandes i desitjos.
En aquest dies de presos, exiliats i repressió, de capgirament dels valors democràtics i de drets humans, de força esclatant de la violència d'Estat i del cinisme polític, cal recordar com deia Freud, que tot procés de construcció, realització cultural i/o civilització passa la modulació, sublimació i metaforització més o menys articulada de les pulsions humanes en un intent d'apaivagar el neguit existencial.
L'Estat espanyol està neguitós i no s'ho sap. O poder sí, i és molt animal.
Bona part de la ciutadania catalana, se sap neguitosa. Se sap també, de l'animalitat i dels límits reals.
Per tot això, convençut que es continuarà donant resposta des de la fermesa, amb els valors de la pau, el diàleg i la paraula per davant, en definitiva, amb l'ètica política que vetlla sobretot per la humanització dels conflictes i fer possible els impossibles.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors

JOAQUIM TRENCHS * psicologia i psicoanàlisi

REDESCOBRIR L'ÈTICA PERSONAL.

Llegeixo amb interès les paraules de José L. Gonzàlez Faus, sj. en un dels darrers quaderns de Cristianisme i Justícia titulat "El naufragi de l'esquerra". En tant psicòleg i amatent a la interacció amb diferents discursos, em pregunto novament fins a quin punt esdevé possible el creixement humà des del punt de vista individual i social, _ harmonitzant les seves contradiccions_ ,sense una profunda interpel·lació personal permanent amb allò que cadascú diu, fa i creu.

Des del punt de vista social, coincideixo amb la lectura d'un món on s'han imposat les estructures i les lògiques fonamentades "en el pitjor de la nostra pasta humana". On els grans relats i les causes mobilitzadores han deixat pas a l'escepticisme postmodern, caracteritzat sovint per la indiferència, la tolerància mal entesa, la indolència ... on raó i llibertat humana emergeixen aparentment més fortes i consolidades.

Em sembla però que sota l'empara dels discurs dominant i sense ser-ne prou conscients, raó, individu i la seva llibertat estan més que dominades per l'emoció. No m'estranya el triomf del concepte "líquid" per definir els trets de la realitat actual.

Des del punt de vista individual, la religió ens ha recordat sempre l'estructura pecaminosa de l'ésser humà. La psicoanàlisi emfatitza que per comprendre la formació de la nostra identitat, cal contemplar la subjecció a les empremtes de gaudi i l'impuls cap el seu retrobament parcial i inconscient, sovint a un preu força alt en quant a satisfacció de vida.

Quin pot ser l'esperit o motor de vida que pot empènyer en una actuació personal que esdevingui més tranquil·la i pacificadora vers nosaltres mateixos, els altres i el món que ens envolta?

Presoners sovint del miratge de la nostra particular existència, ignorants de la falta en ser que ens precedeix, deixem de costat paraules, accions, renúncies o silencis, que ens permetrien major coherència entre allò que som i allò que realment voldríem ser.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors

EL PSICOANÁLISIS ES MÁS NECESARIO QUE NUNCA | SLAVOJ ŽIžEK

MA: ¿Cuál sería en su opinión el papel del psicoanálisis en nuestros días? ¿Cómo puede ayudarnos a comprender el terrible malestar político que nos envuelve a un nivel planetario? Bosnia, Torres Gemelas, África, Iraq, etcétera. Sé que es una pregunta difícil de contestar brevemente, se halla en sus libros desde "El sublime objeto de la ideología" hasta los más recientes, pero quizá podría explicarlo…

SŽ: La primera idea que yo rechazaría rotundamente es la idea de que necesitamos el psicoanálisis clásico para analizar los así llamados "fenómenos extremos". Mis amigos me dicen: "¡Oh, Dios mío, necesitamos el psicoanálisis para entender lo sucedido en Bosnia!". No, en realidad, el psicoanálisis lo necesitamos en todas partes. Mi impresión es que para entender lo sucedido en la ex Yugoslavia no son suficientes los análisis políticos pasados de moda. No me gustan esas aproximaciones espontáneas en las cuales se estigmatiza algunos países en los que por haber, por ejemplo, fenómenos terroristas, se reclama el psicoanálisis. De hecho, el psicoanálisis lo necesitamos para comprender más bien qué sucede con Europa occidental en América. Yo creo que la respuesta es muy clara: una de las principales características de la historia europea en los últimos doscientos años es, para decirlo de forma simple, lo que Adorno y Horkheimer designaron como "Dialéctica de la ilustración", es decir, ¿cómo y por qué fracasó el proyecto de liberación del hombre? Y aquí el psicoanálisis nos puede ayudar de una manera muy específica.

Podríamos describir la percepción habitual del psicoanálisis de la siguiente manera: imagine a alguien que advierte que su sexualidad está reprimida, e inmediatamente desea tener relaciones sexuales liberadoras. Sin embargo, dado que ha interiorizado las instancias del superego, las prohibiciones sociales, no puede gozar de manera libre y espontánea de sus relaciones. En consecuencia, acude al psicoanalista pensando que el psicoanálisis debería ayudarle en este punto para hacerle más libres, para que sea capaz de superar esas prohibiciones sociales y gozar del sexo, etcétera. Es ésta una manera equivocada de concebir la función de la terapia psicoanalítica, porque es justamente lo contrario, no nos sentimos culpables porque las prohibiciones sociales nos impidan gozar, sino por todo lo contrario, por no ser capaces de seguir la ley del superego que lanza sobre nosotros el imperativo de gozar. Por muy paradójico que pueda parecer, la verdadera función del psicoanálisis, lejos de ser la de permitirnos gozar, es la de no permitirnos hacerlo. Quizá es el único gran discurso cuyo principal mensaje para el sujeto es "no debes disfrutar", el único gran discurso que te permite no gozar. En este sentido, te concede una libertad total en contra de todas esas propuestas sobre el goce. Por otra parte, el resultado de esta actitud totalmente permisiva de las sociedades occidentales es que nuestras vidas están más reguladas que nunca. Qué desesperación en la gente para conseguir gozar, no a la grasa, sí al jogging, no al acoso sexual, la vida ya no puede estar más regulada. Lacan lo expresó muy bien cuando cambió la fórmula de Dostoievsky según la cual si Dios ha muerto todo está permitido por esta otra: si Dios ha muerto, todo está prohibido. Nos encontramos ante el fundamentalismo de la liberación. Creo que el psicoanálisis es hoy más necesario que nunca.

Fragment entrevista. Per llegir més ...

L'OU O LA GALLINA? EL DRET O LA LLEI?

Col.lectivament, el país (el d'aquí) ha entrat en una nova dimensió política. L'abast vindrà força determinada pels resultats en les eleccions espanyoles.
Una oferta electoral d'Independència ha fet valer el seu pes en forma de majoria parlamentària. Bo i així, el recull d'aquesta aspiració, de manera legítima, expressió d'un dret que com a poble, avui per avui, no nomes no està recollit en la legalitat vigent, per ex. amb la possibilitat d'un referèndum, sinó que és perseguida qualsevol formula participativa al voltant de la qüestió, imputacions pel 9N .
L'expressió democràtica no disposa doncs dels mitjans legals necessaris per validar-se o no, tal i com correspon a la decisió programàtica de creació d'un nou Estat.

A nivell del funcionament subjectiu psíquic individual, què va primer? el desig o l'obligació i/o la prohibició? En llenguatge freudià: l'allò o el super-jo? Deixant de costat, funcionaments psíquics no saludables, és el desig el que d'una manera o altre, s'acaba imposant.
I el desig, és fer el que a un li dona la gana? No.
I el desig no entén de límits? Cert.
Aleshores, tot si val? Ni de ben tros.
La persona que localitza i assumeix el seu desig: s'exposa, n'és conscient, i es responsabilitza en la seva actuació, sabent que la mateixa Llei que presideix la subjectivitat humana, la Castració simbòlica que en diuen els psicoanalistes, el convidarà novament, a treballar per noves fites.

En la dimensió pública la persona, constantment transacciona amb d'altres, s'adapta a situacions, negocia interiorment amb tot allò que li fa topall, en definitiva assumeix d'una manera més o menys joiosa, que no tot és possible.
Bo i així, persevera. No des d'una mal entesa resignació sinó des d'una construcció permanent, constant i viva de la realitat.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors. Novembre 2015

DEIXAR VOTAR PER DEIXAR VOLAR.

L'actualitat al nostre país al voltant de la Consulta m'ha convidat a la reflexió, no pas per pensar el fet de votar SÍ o votar NO, en unes opcions que comparteixen el Valor del diàleg, el debat i el mètode de resolució compartida a la conflictivitat política, sinó per entendre el Valor de NO deixar votar.
En allò que fa a la vida col·lectiva, legitimitats i legalitats es troben en conflicte. Un petit apunt doncs, sobre aquestes qüestions en relació però, a la subjectivitat individual.

El psiquisme està condicionat per la preeminència que pren, en cada subjecte, el seu Discurs inconscient, i des d'on la persona s'ubica en la manera de fer i de dir davant el món que l'envolta. Els significants concrets i singulars d'aquest Discurs, organitzen la seva sensibilitat i la manera de veure i entendre la Vida. Esdevenen autèntics motors i vectors en l'actuació humana.

Només el grau en que la falta, la incompletesa d'aquest mateixos significants,...és assumida, intuïda, percebuda veritablement per la pròpia persona, que pot produir-se un canvi en el propi Discurs psíquic inconscient i que donarà lloc a una articulació renovada en les modalitats de relació amb els altres i el món.

Els efectes d'aquesta funció psíquica no són gens còmodes. La mateixa consciència ens carrega de raons per a quedar-nos allà mateix: en allò "legal" i "raonable" per a no aprofundir en allò legítim, sentit, desitjat.

Aquesta Llei en la subjectivitat humana que ens assenyala el límit, alhora ens convida a crear, a créixer, a innovar, malgrat que la seva transgressió ens submergeixi en incerteses, dubtes, pors,...

I és així com, individualment, anem guanyant espais propis de llibertat.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors

avís legal, privacitat i cookies

*design urialsina