SUBJECTIVITAT
R
Llegeixo amb interès les paraules de José L. Gonzàlez Faus, sj. en un dels darrers quaderns de Cristianisme i Justícia titulat "El naufragi de l'esquerra". En tant psicòleg i amatent a la interacció amb diferents discursos, em pregunto novament fins a quin punt esdevé possible el creixement humà des del punt de vista individual i social, _ harmonitzant les seves contradiccions_ ,sense una profunda interpel·lació personal permanent amb allò que cadascú diu, fa i creu.

Des del punt de vista social, coincideixo amb la lectura d'un món on s'han imposat les estructures i les lògiques fonamentades "en el pitjor de la nostra pasta humana". On els grans relats i les causes mobilitzadores han deixat pas a l'escepticisme postmodern, caracteritzat sovint per la indiferència, la tolerància mal entesa, la indolència ... on raó i llibertat humana emergeixen aparentment més fortes i consolidades.

Em sembla però que sota l'empara dels discurs dominant i sense ser-ne prou conscients, raó, individu i la seva llibertat estan més que dominades per l'emoció. No m'estranya el triomf del concepte "líquid" per definir els trets de la realitat actual.

Des del punt de vista individual, la religió ens ha recordat sempre l'estructura pecaminosa de l'ésser humà. La psicoanàlisi emfatitza que per comprendre la formació de la nostra identitat, cal contemplar la subjecció a les empremtes de gaudi i l'impuls cap el seu retrobament parcial i inconscient, sovint a un preu força alt en quant a satisfacció de vida.

Quin pot ser l'esperit o motor de vida que pot empènyer en una actuació personal que esdevingui més tranquil·la i pacificadora vers nosaltres mateixos, els altres i el món que ens envolta?

Presoners sovint del miratge de la nostra particular existència, ignorants de la falta en ser que ens precedeix, deixem de costat paraules, accions, renúncies o silencis, que ens permetrien major coherència entre allò que som i allò que realment voldríem ser.

Joaquim Trenchs
Escrit a la Revista Valors
C
La manera com ens percebem i la relació amb el món que establim, és una construcció subjectiva que cadascú fa de sí mateix. Esdevé un text i patró de funcionament, no sempre conscient, matriu de la l'estructura psíquica de la persona.
En aquesta construcció identitària, diversos són els elements que hi contribueixen. La necessitat de donar forma i relat al desig que ha possibilitat la nostra existència, implica un procés no exempt de conflictivitat.
L'Amor ens permet fer les primeres passes, però la carència simbòlica original, ens empeny a elaborar diferents recursos psíquics.
Intentem respondre amb el nostre Jo, a l'antagonisme que es presentifica entre les pulsions_ la força constant lligada a la dimensió orgànica_ i la necessitat d'adaptar-se al món de la realitat, sota el condicionament de determinades influències de l'ambient familiar i social, dimensió cultural.
Amb alguns d'aquests recursos psíquics del JO, oblidem, traslladem, desplacem, expulsem, substituïm, projectem, reculem, escindim, idealitzem, neguem, aïllem, anul·lem, ens identifiquem,... amb "quelcom" que ens permet "borrar" i/o "omplir" allò que ens fa pregunta, incertesa, buit, inseguretat,... esdevenint una manera de respondre i donar sortida, a quelcom d'insuportable.
En qualsevol cas però, Créixer i Humanitzar-se és confrontar-se amb aquest enigma original, per donar-li nous significats. Significa interpel·lar aquest "text" inscrit progressivament en la intimitat de nosaltres mateixos, fruit de les experiències viscudes i racionalitzades, i permetre "rellegir-lo" d'una manera serena, respectuosa, tranquil·la i realista, amb nosaltres mateixos i el món.
La possibilitat de canvi dependrà de les oportunitats que ens donem per copsar la matriu psíquica que marca la nostra subjectivitat.

Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
D
Dues dimensions, que més enllà de qui pot encarnar aquest paper, es presenten com a coordenades indispensables en el creixement harmònic de la persona i que al llarg de la vida esdevenen referències més o menys conscients a la recerca del sentit existencial..

La Mare i el que ella significa: Qui ens dona la vida. La que permet el pas de cos vivent a ésser humà, gràcies als afectes, emocions, paraules,... Qui ens dona seguretat, confort,... possibilitant la constitució del Jo i el Narcisisme. Esdevé referència del subjecte en el seu deute i goig existencial .

El Pare... com a representant de la Llei que permet la progressió, evitant la regressió al Món acomodatici de la Mare. Pare que no només te una dimensió adaptativa , ...de fer fills i filles sotmesos, obedients, dòcils...sinó que permet transmetre les ganes de créixer i viure.

Així doncs diverses vessants a destacar en la Funció del Pare:

1. Prohibir, dir no, posar límits, ... a l'excés, a la satisfacció plena, al caprici,...
2. Acompanyar ...en els moments de neguit i angoixa, necessitant de la paraula serena, tranquil·la, obrint i senyalant noves possibilitats de reflexió i acció.
3. Dissimular ...i permetre certes transgressions. A vegades ...el pare no veu, no escolta, no sent , ... per deixar que qui ens acompanya experimenti, s'equivoqui, es faci responsable d'ell mateix .
4. El pare de la incertesa, que no sap ...que no ho dona tot, que no te explicacions per tot, ... i convida a l'altre a que resolgui les seves incerteses. Tolera les frustracions i deixa espai per a les invencions.
5. El pare que marca un estil propi, que marca la diferència, la distància i reconeix l'alteritat i la seva singularitat.

Fer de Pare, una manera particular de dir sí a la Vida, que en el cas dels fills capten progressivament per permetre'ls buscar el seu camí i la seva alteritat fora la parella parental. I tot això, per transmetre un desig subjectiu de viure.

Publicat a la Revista Valors
Joaquim Trenchs


C
La manera com ens percebem i la relació amb el món que establim, és una construcció subjectiva que cadascú fa de sí mateix. Esdevé un text i patró de funcionament, no sempre conscient, matriu de la l'estructura psíquica de la persona.
En aquesta construcció identitària, diversos són els elements que hi contribueixen. La necessitat de donar forma i relat al desig que ha possibilitat la nostra existència, implica un procés no exempt de conflictivitat.
L'Amor ens permet fer les primeres passes, però la carència simbòlica original, ens empeny a elaborar diferents recursos psíquics.
Intentem respondre amb el nostre Jo, a l'antagonisme que es presentifica entre les pulsions_ la força constant lligada a la dimensió orgànica_ i la necessitat d'adaptar-se al món de la realitat, sota el condicionament de determinades influències de l'ambient familiar i social, dimensió cultural.
Amb alguns d'aquests recursos psíquics del JO, oblidem, traslladem, desplacem, expulsem, substituïm, projectem, reculem, escindim, idealitzem, neguem, aïllem, anul·lem, ens identifiquem,... amb "quelcom" que ens permet "borrar" i/o "omplir" allò que ens fa pregunta, incertesa, buit, inseguretat,... esdevenint una manera de respondre i donar sortida, a quelcom d'insuportable.
En qualsevol cas però, Créixer i Humanitzar-se és confrontar-se amb aquest enigma original, per donar-li nous significats. Significa interpel·lar aquest "text" inscrit progressivament en la intimitat de nosaltres mateixos, fruit de les experiències viscudes i racionalitzades, i permetre "rellegir-lo" d'una manera serena, respectuosa, tranquil·la i realista, amb nosaltres mateixos i el món.
La possibilitat de canvi dependrà de les oportunitats que ens donem per copsar la matriu psíquica que marca la nostra subjectivitat.

Joaquim Trenchs

Publicat a la Revista Valors
E
L'objectiu del discurs educatiu, _ familiar, escolar,..._ implica donar-li a la persona recursos per al seu creixement personal i alhora posar-li límits. Límits a la dimensió més pulsional i anàrquica per possibilitar la seva adaptació social. Límits que transmeten "això no es pot però allò sí ". Límits i normes en un intent de reorientar el camí de la pulsió, sense ofegar-la, en un procés d'interioritzar una autoritat que li permeti en el seu procés, ser amo de sí mateix.

La funció educativa suposa per tant per al subjecte, una renuncia, una disciplina, un límit. Si el subjecte no renuncia a certes satisfaccions immediates, no pot aprendre.

Una educació adequada es mourà entre els obstacles del "deixar fer" i els de "la prohibició" cercant el no pretendre del subjecte una adaptació excessiva com tampoc una permissibilitat sense límits. En aquest sentit, la falta de límits i per tant de regulació, deixa al subjecte a mans d'un super-jo encara més primari i exigent, regit pel principi del plaer i ben allunyat del principi de realitat, que no deixa de comportar també els conseqüents malestars.

Ara bé, no sempre la disposició subjectiva de l'individu es receptiva a deixar-se educar.

Una mateix límit o norma educativa pot ser llegit per a un subjecte com allò absolutament arbitrari i per gust i gaudi del qui la posa, i angoixant i inhibidor per a qui ho rep, fins a allò que esdevé com una acte absolutament pacificador per a qui ho rep i alhora saludable per a la convivència entre els iguals.

Per aquest motiu cal tenir present i preguntar-se pel Límit del mateix Acte Educatiu. Per saber allò que es pot o no, el que s'ha de satisfer o no, assumint els propis interrogants o impossibles en la tasca educativa i més quan aquesta ens confronta amb allò més irreductible del propi subjecte a educar.

Joaquim Trenchs

Publicat a la Revista Valors
*design urialsina
x
Actualiza ya tu navegador

O instala un navegador alternativo:

¿Por qué debo actualizar?

Las tecnologías usadas en las nuevas páginas web, poco a poco están dejando de brindar soporte a navegadores antiguos. La visualización de estos sitios con navegadores desactualizados no será óptima.

Un navegador actualizado se encuentra menos vulnerable en aspectos de seguridad frente a los ataques de phishing y publicidad no deseada.