La renúncia a certes quotes de plaer i la capacitat de suportar, acceptar-ho i fer se càrrec, convertint aquests moments en espais de progressió personal, esdevenen el fonament per copsar fins a quin punt l'individu ha fet un sotmetiment voluntari a la llei.
No tot és possible, no tot ens es degut i no tots els desitjos i la seva materialització, son saludables per a un mateix..

No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat d'acceptar i integrar la seva privació. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, en l'àmbit edcuatiu, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànye`l per la impossibilitat de tenir allò concret que, en aquell moment, per a ell li és tot.

La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit, de renúnica, de perdre, ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, contribuiran i marcaran el segell que corroborarà la interiorització de la Llei, no pas assimilat a la resignació davant la norma, sinó com a component inherent al dinamisme i la vitalitat que aquesta mateixa "prohibició" genera en la persona.

Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.

Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs

Copsant el final de temporada futbolístic i l'impacte de les victòries _ i de les derrotes _entre els seus seguidors m'ha donat peu a fer quatre ratlles sobre les significacions del perdre.

La pèrdua i el seu impacte es produeix en diferents registres:

Quan allò ideal no s'assoleix i per tant el "Jo" resta en falta o amb absència d'allò que el completaria i li donaria consistència imaginària, estem davant la FRUSTACIÓ.
Aquesta sensació es mouria en el camp adobat per la pròpia persona de les exigències sense límit, desmesurades: Per l'aficionat al futbol, guanyar tots els títols en joc en el futbol, per l'infant, obtenir totes aquelles joguines que li plauen, pel saberut, tenir sempre la raó, pel consumidor no poder comprar aquell article somiat, pel creient, la distància que el separa de la santedat ...
La màxima és que la comunió d'Un i el Tot és possible. Moments efímers permanentment buscats però que quan apareix qualsevol contingència en sentit contrari, la frustració ens envaeix.
Com a defenses joiques, davant aquest insuportable, es pot passar des de l'enfurismament de pensament o d'acció, a la inhibició o el decaïment com a resposta cap a un mateix o cap els altres.
Pèrdues que toquen el nostre narcisisme.

Però hi ha altre tipus de pèrdua més significatives per l'ésser humà :
Un lloc de treball d'anys i escapçat de cop i col·locant una persona a l'atur, la parella que et deixa sense esperar-ho, la mort d'un ésser estimat,... En diferents nivells d'intensitat, en aquest casos estem davant una absència o pèrdua real d'alguna cosa _ no pas en aquest cas imaginària i en relació a un Ideal com en la frustració _ que, segons el subjecte ho entén, és quelcom que li pertany i de la que percep que n'és desposseït.
Estem davant la PRIVACIÓ. El dolor envaeix la persona. L'objecte de la pèrdua te un valor simbòlic que deixarà petjada. La major o menor capacitat en l'elaboració del dol que cal transitar marcarà la fortalesa de la persona, i que no passa per la seva negació. La incorporació progressiva dels valors d'allò perdut ens permetrà cicatritzar parcialment el dolor alhora que acostarà a comprendre i assumir el valor innegociable de la falta, del límit, de la finitud, porta oberta per l'emergència del desig i l'impuls vital .

El veritable trauma no prové de la FRUSTACIÓ, sinó de la dificultat de transformar les situacions de PRIVACIÓ que ens porta la vida, en oportunitats d'agraïment a la Vida mateixa per poder-nos hi significar de manera singular i irrepetible.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors