Els darrers aconteixements polítics a casa nostra, com han estat el cas Pretòria, Millet,... m'han inspirat quatre ratlles sobre la perversitat humana.
En alguna mesura, la transgressió a la Llei es consubstancial en tot ésser humà. Si en alguna etapa de la vida, aquesta es mostra sense disfressa que la dissimuli, la trobaríem en la infància, on progressivament emergeix la desmesura, l'excés o la violència sense aturador a la que responem amb l'educació, amb els seus límits, valors i normes.
Des d'un punt de vista moral, la perversitat consisteix en tergiversar el bé en mal. Voler el bé, creure en ell, ... però està fent el mal.
La perversió implica des del punt de vista psíquic, la denegació de la funció paterna, de l'autoritat, i per tant l'alteració del procés de metaforització i simbolització donat que no ha operat adequadament la Repressió Secundària.
Podríem pensar si la societat d'avui afavoreix o no aquests mecanismes psíquics necessaris per entendre la persona tal i com i hem conegut fins avui. En qualsevol cas, amb els subjectes perversos en l'àmbit social _ que poden mostrar-se per exemple, com tot uns senyors, de bona reputació ... per finalment posar-se al descobert com un lladres de guant blanc_ hi podem observar com amb els seus actes es posa constantment a prova l'autoritat, la Llei, el límit en la relació amb l'altre, cercant inconscientment allò del que està mancat: una funció paterna que l'aturi d'un gaudi on ell ha esdevingut sempre la peça necessària. Funcionament autoeròtic, marcadament narcisista que utilitza el llaç social única i exclusivament per al seu propi benefici i satisfacció.
La culpa i la responsabilitat personal d'allò que fan no existeix. I així, en aquest tipus de personatges és fàcil captar com no es pregunten res sobre les seves pròpies accions, sentiments i pensaments, a diferencia de la resta de mortals que ens permetem qüestionar i posar en dubte mínimament les nostres posicions o plantejaments.
Joaquim Trenchs
Publicat a la
Revista Valors 
