"La por no és més que la falta d'amor, un pou que tractem d'omplir_ inútilment_ amb les coses més variades, en una acció directa, sense subtileses, que no s'acaba mai, perquè el pou sempre està igual de buit i fosc. Quan no s'entén la por, no es pot intentar res més que aquesta acció sense matisos, que és la de l'egoisme, perquè no pot tenir en compte res més que emplenar la pròpia buidor, sense saber d'on ve. Llavors, l'amor potser no és lluny, però és difícil. Cal tornar al temps d'abans del pou, saber com i quan va començar a cavar-se....La substitució de la por per la lucidesa, l'anomeno "dignitat". Llavors és quan resulta que l'amor no era lluny ni difícil. "

Joan Margarit
Epíleg "Es perd el senyal"

La juventud no acaba con la edad
sino con la certeza de algún daño.

Un joven no es piel tierna
ni una fuerza infinita, sólo es alguien
que en el fondo de sí se siente intacto,
alguien cuya esperanza
tiene menos de esfuerzo que de jarrón brillante.

La certeza contraria no se llama experiencia.
Se llama simplemente suciedad.
La muerte ensucia, mancha,
enloda tu zapato de verano,
captura tu tobillo saludable,
presume de tu pierna immaculada.

La muerte es la gotera inaugural,
es un diente en el techo,
el oficio del lobo prematuro.
Cuando la muerte ajena empieza a hacerse propia
empieza la otra vida.
Otra mucho más breve.
Y mucho más cargada de deseo.



Andrés Neuman.

Mística abajo Ed. Acantilado

Copsant el final de temporada futbolístic i l'impacte de les victòries _ i de les derrotes _entre els seus seguidors m'ha donat peu a fer quatre ratlles sobre les significacions del perdre.

La pèrdua i el seu impacte es produeix en diferents registres:

Quan allò ideal no s'assoleix i per tant el "Jo" resta en falta o amb absència d'allò que el completaria i li donaria consistència imaginària, estem davant la FRUSTACIÓ.
Aquesta sensació es mouria en el camp adobat per la pròpia persona de les exigències sense límit, desmesurades: Per l'aficionat al futbol, guanyar tots els títols en joc en el futbol, per l'infant, obtenir totes aquelles joguines que li plauen, pel saberut, tenir sempre la raó, pel consumidor no poder comprar aquell article somiat, pel creient, la distància que el separa de la santedat ...
La màxima és que la comunió d'Un i el Tot és possible. Moments efímers permanentment buscats però que quan apareix qualsevol contingència en sentit contrari, la frustració ens envaeix.
Com a defenses joiques, davant aquest insuportable, es pot passar des de l'enfurismament de pensament o d'acció, a la inhibició o el decaïment com a resposta cap a un mateix o cap els altres.
Pèrdues que toquen el nostre narcisisme.

Però hi ha altre tipus de pèrdua més significatives per l'ésser humà :
Un lloc de treball d'anys i escapçat de cop i col·locant una persona a l'atur, la parella que et deixa sense esperar-ho, la mort d'un ésser estimat,... En diferents nivells d'intensitat, en aquest casos estem davant una absència o pèrdua real d'alguna cosa _ no pas en aquest cas imaginària i en relació a un Ideal com en la frustració _ que, segons el subjecte ho entén, és quelcom que li pertany i de la que percep que n'és desposseït.
Estem davant la PRIVACIÓ. El dolor envaeix la persona. L'objecte de la pèrdua te un valor simbòlic que deixarà petjada. La major o menor capacitat en l'elaboració del dol que cal transitar marcarà la fortalesa de la persona, i que no passa per la seva negació. La incorporació progressiva dels valors d'allò perdut ens permetrà cicatritzar parcialment el dolor alhora que acostarà a comprendre i assumir el valor innegociable de la falta, del límit, de la finitud, porta oberta per l'emergència del desig i l'impuls vital .

El veritable trauma no prové de la FRUSTACIÓ, sinó de la dificultat de transformar les situacions de PRIVACIÓ que ens porta la vida, en oportunitats d'agraïment a la Vida mateixa per poder-nos hi significar de manera singular i irrepetible.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors