Mataró sempre ha tingut en la seva dinàmica psicològica, psicoanalistes que han volgut I volen encara donar a conèixer a un personatge del món psíquic que ha fet un fort impacte cultural. Es més, que ha marcat una nova etapa en l'evolució de les ciències humanes: el món inconscient de l'ésser humà.
Aquesta persona és Sigmund Freud.
Persona discutida, criticada, admirada, venerada, idolatrada. Per a gust de tothom.
Però és un fet que ha marcat la cultura. Termes psicoanalítics són al carrer i d'ús corrent: Complex, Èdip, repressió, mecanismes de defensa, narcisisme i tant d'altres.
L'arquitectura psíquica de tot ésser humà és explicada de formes diferents, com si fossin mapes. Cap exclou l'altra; ans tot el contrari. Totes les explicacions formen un conjunt de millor comprensió del comportament dinàmic humà. Els corrents més dominant són el comportament o conductal, el cognitiu i l'emocional o dinàmic. I tots ells tenen aplicació en el món de l'ajut mental o salut psíquica.
La individualitat o subjectivitat, irrepetible, intransferible i única,-que és un territori- ha de poder-se desenvolupar amb totes les seves dimensions, sense cap mena d'excepcions. I el mitjà de realització és la paraula. L'ésser humà és un ésser de la parla. Pot expressar-se lliurament avui en dia? Hi ha llibertat de vera expressió, i no xerraria? Es pot tolerar la paraula de l'altre? I quantes vegades, l'inconscient, aquesta dimensió estructurant, fa caure en el parany propi perquè no suporta la veritat de l'altre ni de si mateix.
Quina és l'arquitectura psíquica de l'ésser humà?
Un intent de resposta és el curset que oferim a les persones interessades.

DIA . DIJOUS . 23 i 30 d'octubre
6 i 13 de novembre

HORA: 19:30hs a 21:00hs

PREU: 10,00 € el curset complet.

A càrrec de
Jaume PATUEL i Joaquim TRENCHS,
psicoanalista de la FEP.





PROGRAMA ORIENTATIU


PRIMERA SESSIÓ:

ABANS DE FREUD

1.1. Què es la psicologia? '

1.2. Els 3 Postulats de la psicologia clàssica

1.3. Els 3 postulats freudians

1.4. Les ferides narcisistes de l'home

1.5. El punt de partença de Freud: La histèria.

1.6. Neurosi i psicosi.

1.7. Patologia de la vida quotidiana








SEGONA SESSIÓ:

TEMPS DE FREUD (1)

2.1. Procés primar i secundari.

2.2. Primera tòpica

2.3. Segona tòpica

2.4. L'Aparell psíquic freudià

2.5. L'angoixa




La ciència moderna encara no ha produït un medicament tranquil·litzador tan eficaç com ho són unes poques paraules bondadoses (Sigmund Freud).

TERCERA SESSIÓ:

FREUD (i 2)

3.1. Els mecanismes de defensa

3.2. La conflictivitat i el sentiment de culpa

3.3. CONCEPTES:

3.3.1. Transferència i contratransferència

3.3.2. El complex d'Èdip

3.3.3. Etapes psicoafectives

3.3.4. Teoria del trauma

3.4. La clínica psicoanalítica



QUARTA SESSIÓ:

DESPRÉS DE FREUD

4.1. Seguidors de Freud

4.2. Dissidents de Freud

4.3. Formació de la IPA

4.4. Escoles derivades de Freud

4.5. Panoràmica actual

4.6. Les universitats

4.7. El malestar a la cultura.

Un és senyor d'allò que calla i esclau d'allò que parla
(Sigmund Freud).

Prolegómeno 3: XIV Jornada de las FCCL - "Diagnóstico y tratamiento de las neurosis, sin excluir al sujeto"
PROLEGÓMENO 3

La palabra diagnosis, que ya aparece en los tratados de Hipócrates, no tenía en aquellos tiempos el sentido puramente médico de hoy día. Entonces, para el sabio griego, diagnosis portaba un sentido similar al de conocer, pero conocer de un modo peculiar: discernir, diferenciar, distinguir.
No fue hasta el Renacimiento que el vocablo adquirió el significado que ahora se le da, y que implica la emisión de un juicio acerca de lo que, respecto de una enfermedad, se reconoce en sus síntomas.

Podría decirse que el diagnóstico, al menos en el terreno médico, y por extensión psiquiátrico y psicológico, posee un carácter científico que no tenía en los tiempos hipocráticos. Diagnosticar sería pues, un proceso con varias fases: Reconocimiento de síntomas, de señales, del trastorno. Comparación con los criterios nosológicos pertinentes, normalmente basados en muestreos estadísticos. Toma de decisión respecto al nombre que cabe atribuir al trastorno en función de los parámetros anteriores.

Todo muy higiénico, muy depurado. Muy desprovisto de variables incognoscibles o inefables que puedan alterar la prístina presentación de los datos. Como proceso científico, o al menos con pretensiones de serlo, el diagnóstico de hoy siempre deja de lado algo. Y no hace falta decir qué, puesto que el título de esta Jornada de los Colegios Clínicos ya nos lo señala.

Para Hipócrates, padre de la Medicina, diagnosis implicaba la diferencia. Justo lo que caracteriza a un sujeto, pues desde Lacan sabemos que el sujeto es pura diferencia. ¿Quiere esto decir que en la Antigüedad se tenía en cuenta al sujeto, no se le excluía? Sí. Quiero decir eso.

A lo largo del tiempo, en el avance pasmoso de la ciencia médica y demás disciplinas mejor o peor asociadas, no cabe duda de que se ha llegado lejos. Hoy podemos conocer como jamás antes qué pasa dentro del organismo, en sus niveles incluso subatómicos. Pero ahí, en lo infinitamente pequeño no está el sujeto. El organismo, gracias al lenguaje, deviene cuerpo que representa al sujeto en el mundo de los cuerpos. Es un cuerpo pensado y por eso el sujeto sigue siendo el efecto de una diferencia, de un corte. Lo cual también diferencia al Psicoanálisis de la Medicina, la Psiquiatría y la Psicología. Porque es en la diferencia, radical incluso, donde suele sostenerse un análisis: la diferencia que implica el significante. Para las ciencias, esas que hoy se dicen de la Salud, el diagnóstico uniforma, mimetiza, aglutina. Pues según el criterio nosológico, somos esto o aquello, blancos o negros, azules o rojos. ¿Cabe algún diagnóstico que no uniformice?

Es un axioma repetido entre nosotros: el Psicoanálisis se sitúa en la atención del caso por caso. Porque no excluye al sujeto. No puede, por otro lado, hacer tal. Pues si lo hiciera ya no sería Psicoanálisis. Sería análisis de otra cosa, pero no aquello que Freud inventó.
Sabino Cabeza. Col·legi de Clínica Psiconalítica de Valencia

Més informació

Més informació

El Centre d'Estudis Demogràfics (UAB) i l'Institut d'Infància i Món Urbà (CIIMU) organitzen el
Seminari internacional

Espais i Temps en les famílies del Postdivorci

que es celebrarà els dies 12 i 13 de juny de 2014.

L'Objectiu general del Seminari és avançar en el coneixement científic i professional de les pràctiques parentals i la vida quotidiana dels fills/es després d'una ruptura de parella, a Catalunya i Espanya.
Específicament ens proposem:

a. Crear un espai de debat e intercanvi científic i professional.
b. Abordar la problemàtica en la seva vessant demogràfica, sociològica i jurídica.
c. Situar el coneixement científic actual a Catalunya i Espanya i conèixer aportacions al respecte a altres països, com ara França, Regne Unit o Suècia.

El Seminari va dirigit a: investigadors/res, universitaris i professionals de l'administració pública i del sector privat que investiguen o treballen directament sobre processos de ruptura i transició familiar (demògrafs, sociòlegs, advocats, juristes, psicòlegs, treballadors socials, educadors socials, etc.)

El Seminari s'estructurarà en tres sessions:
Sessió 1 (dijous 12, matí)
Coparentalitat abans i després de la ruptura. Marc jurídic i sociològic a Espanya i Catalunya
Sessió 2 (dijous 12, tarda)
Guarda i residència alternada en el postdivorci: recerca europea
Sessió 3 (divendres 13, matí)
Experiències viscudes: diàlegs sobre la guarda i la residència alternada

Més informació

La posible articulación entre la música y el psicoanálisis es un asunto complejo pero apasionante. La música, el arte más etéreo, no nos brinda fácilmente sus secretos.

Freud confesó en alguna ocasión su dificultad personal para disfrutar de la música, y a raíz de ello algunos autores han llegado a hablar de la supuesta "sordera musical" del padre del psicoanálisis.

Sabemos que a Lacan le gustaba la música, pero apenas habló de ella en su extensa enseñanza oral y en sus escritos.

Sin embargo, tanto Freud como Lacan nos han brindado sólidas herramientas teóricas para intentar pensar los enigmas fundamentales del fenómeno musical. ¿Por qué la música es un hecho universal? ¿Por qué nos emocionan ciertas músicas? ¿A qué responde la creación musical?

Y si tratamos de no caer en los reduccionismos del psicoanálisis aplicado a las artes, deberemos hacer un recorrido en ambas direcciones y preguntarnos también qué nos aporta la música al avance de la teoría y la praxis analíticas. M. Baldiz

Divendres 9 de maig.


Més informació