La renúncia a certes quotes de plaer i la capacitat de suportar, acceptar-ho i fer se càrrec, convertint aquests moments en espais de progressió personal, esdevenen el fonament per copsar fins a quin punt l'individu ha fet un sotmetiment voluntari a la llei.
No tot és possible, no tot ens es degut i no tots els desitjos i la seva materialització, son saludables per a un mateix..
No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat d'acceptar i integrar la seva privació. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, en l'àmbit edcuatiu, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànye`l per la impossibilitat de tenir allò concret que, en aquell moment, per a ell li és tot.
La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit, de renúnica, de perdre, ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, contribuiran i marcaran el segell que corroborarà la interiorització de la Llei, no pas assimilat a la resignació davant la norma, sinó com a component inherent al dinamisme i la vitalitat que aquesta mateixa "prohibició" genera en la persona.
Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.
Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs
No tot és possible, no tot ens es degut i no tots els desitjos i la seva materialització, son saludables per a un mateix..
No és tant la naturalesa de les renúncies allò que marca l'acceptació de la Llei, sinó la capacitat d'acceptar i integrar la seva privació. Per a que això sigui així, en l'individu en creixement, en l'àmbit edcuatiu, cal acompanyar-lo en la frustració d'allò que és perd, sigui real o imaginari, sense plànye`l per la impossibilitat de tenir allò concret que, en aquell moment, per a ell li és tot.
La capacitat d'espera, paciència, d'acceptació del límit, de renúnica, de perdre, ...en un primer moment, juntament amb l'esforç, la lluita i la mirada cap el futur per reeixir novament en allò que malgrat perdut, pot retrobar-se d'altres maneres, contribuiran i marcaran el segell que corroborarà la interiorització de la Llei, no pas assimilat a la resignació davant la norma, sinó com a component inherent al dinamisme i la vitalitat que aquesta mateixa "prohibició" genera en la persona.
Les normes educatives, en la infantesa, pretenen contribuir a formar la responsabilitat de cadascú. Implica la definició de límits i per tant, les possibilitats d'escollir. La norma efectiva, dita i practicada, entrena en l'assumpció de responsabilitats. Pot conformar identitats segures. Pot actuar sobre l´autoestima, millorant l'autoconcepte de si mateix, influint positivament sobre la resta de parcel·les de la vida del nen.
Malgrat que en algun racó de tot ésser humà hi ha la creença màgica de que a Un tot li és degut, i de que el món s'hauria de plegar als propis desitjos, conformant el millor dels mons satisfactoris possibles, és precisament la consciència permanent i interioritzada de la finitud dels mateixos, allò que ens impulsa amb fermesa davant incerteses i inseguretats que ens acompanyen.
Joaquim Trenchs
