Properament, viurem una expressió de voluntat popular mitjançant les urnes. Bo i així, coneguda és la posició d'aquells qui neguen i treballen, per activa o per passiva, per a que això no sigui així.
En aquest segon cas, com entendre la rigidesa de plantejament, amb l'apel·lació constant a una legalitat (C.E.de 1978) com a argument, garant, consistència i resposta a l'anhel col·lectiva expressada reiteradament?
Sempre hi ha una primera o última resposta: diluir o negar l'existència de la ciutadania catalana com a nació diferenciada, i silenciar-la políticament, d'una manera o altre. Aquest plantejament, també transversal, és patrimoni d'una part de la dreta i algunes anomenades esquerres: des de qui és mou per essències pàtries, al que és mou per una acomodada i enganyosa fraternitat "internacional". Un punt en comú: la identificació al Discurs de l'Amo.
Qui és aquest Amo? Quin és aquest Discurs?
L'Amo esdevé aquella adhesió militant que en la seva avidesa a la recerca d'identitat política, i embriagats per la mateixa, presenten un discurs on ja marquen als altres com hauria d'encaminar-se la resposta. En cap cas, aquesta pot donar peu al possible qüestionament del marc legal actual.
Un discurs polític on no hi ha espai possible a la renúncia: cal copsar la seva agressivitat. Un discurs on tot és poder i control: no hi ha voluntat de copsar aquesta realitat emergent. Un discurs on, malgrat la dialèctica i la retòrica democràticament ensucrades, no hi ha capacitat per donar sortida política als anhels d'un gruix de la ciutadania, que tal vegada, vol projectar-se de manera diferent cap al futur. Deixar de volar, per aterrar.
Caminem ja políticament cap a la reinvenció, o vulguin o no, aquells qui volen muts, sords o submisos a una part substancial d'aquest país.
Joaquim Trenchs i Mola
Publicat a la Revista Valors
En aquest segon cas, com entendre la rigidesa de plantejament, amb l'apel·lació constant a una legalitat (C.E.de 1978) com a argument, garant, consistència i resposta a l'anhel col·lectiva expressada reiteradament?
Sempre hi ha una primera o última resposta: diluir o negar l'existència de la ciutadania catalana com a nació diferenciada, i silenciar-la políticament, d'una manera o altre. Aquest plantejament, també transversal, és patrimoni d'una part de la dreta i algunes anomenades esquerres: des de qui és mou per essències pàtries, al que és mou per una acomodada i enganyosa fraternitat "internacional". Un punt en comú: la identificació al Discurs de l'Amo.
Qui és aquest Amo? Quin és aquest Discurs?
L'Amo esdevé aquella adhesió militant que en la seva avidesa a la recerca d'identitat política, i embriagats per la mateixa, presenten un discurs on ja marquen als altres com hauria d'encaminar-se la resposta. En cap cas, aquesta pot donar peu al possible qüestionament del marc legal actual.
Un discurs polític on no hi ha espai possible a la renúncia: cal copsar la seva agressivitat. Un discurs on tot és poder i control: no hi ha voluntat de copsar aquesta realitat emergent. Un discurs on, malgrat la dialèctica i la retòrica democràticament ensucrades, no hi ha capacitat per donar sortida política als anhels d'un gruix de la ciutadania, que tal vegada, vol projectar-se de manera diferent cap al futur. Deixar de volar, per aterrar.
Caminem ja políticament cap a la reinvenció, o vulguin o no, aquells qui volen muts, sords o submisos a una part substancial d'aquest país.
Joaquim Trenchs i Mola
Publicat a la Revista Valors
