" No escolto el que dius, sinó allò que et fa parlar " ens diu un proverbi Zen. En el discurs habitual i corrent de les persones, la racionalitat i els arguments que se'n desprenen, presideixen i justifiquen sovint allò que fem i diem. Ara bé, pel camí, traspuem allò que "oblidem" o "ignorem" i que causa el nostre "parlar" o "actuar".
Immersos en el llenguatge, en constant comunicació i interacció amb els altres, subratllem permanentment la NO totalitat del nostre ser, la impossibilitat de l'absolut, de la Veritat en majúscules, de la garantia última, de la seguretat existencial, el neguit que ens mobilitza,...
I és en aquesta relació amb els altres, que sense saber-ho, modulem el nostre desig i atenem o no, el desig de l'altre. És on transmetem quelcom de més intangible fins i tot per la raó: un desig que no te forma concreta, que no s'atura i que es vehiculitza a través de les pulsions.
Hi ha una mena de vincle en les relacions socials, bo i les millors aparences, formalitats i convencions que hi posem, que traspua un desig d'imposició i/o menys teniment cap a l'altre interlocutor.
És el Discurs de l'Amo, on allò que es manifesta és el desig que cerca la seva satisfacció col·locant a l'altre com a objecte propi, i no pas com a subjecte singular i diferenciat.
Tot plegat m'hi ha fet pensar la situació política i potser "anímica" si és que els països en tenen, on _ sembla ser_ que per anar fent camí col.lectiu, s'ha obert la via a deixar de satisfer a ulls clucs, el Discurs de l'Amo i el seu desig, per encarar, no sense riscos, l'assumpció plena del propi de desig.
I és que en el fons penso, que tant en la vida personal com en la col·lectiva, la qüestió és saber-se administrar amb el conflicte permanent que comporta, per un costat fer-se càrrec de la pròpia existència i per altre, no quedar sempre a mercè de la demanda o el desig de l'Altre.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
Immersos en el llenguatge, en constant comunicació i interacció amb els altres, subratllem permanentment la NO totalitat del nostre ser, la impossibilitat de l'absolut, de la Veritat en majúscules, de la garantia última, de la seguretat existencial, el neguit que ens mobilitza,...
I és en aquesta relació amb els altres, que sense saber-ho, modulem el nostre desig i atenem o no, el desig de l'altre. És on transmetem quelcom de més intangible fins i tot per la raó: un desig que no te forma concreta, que no s'atura i que es vehiculitza a través de les pulsions.
Hi ha una mena de vincle en les relacions socials, bo i les millors aparences, formalitats i convencions que hi posem, que traspua un desig d'imposició i/o menys teniment cap a l'altre interlocutor.
És el Discurs de l'Amo, on allò que es manifesta és el desig que cerca la seva satisfacció col·locant a l'altre com a objecte propi, i no pas com a subjecte singular i diferenciat.
Tot plegat m'hi ha fet pensar la situació política i potser "anímica" si és que els països en tenen, on _ sembla ser_ que per anar fent camí col.lectiu, s'ha obert la via a deixar de satisfer a ulls clucs, el Discurs de l'Amo i el seu desig, per encarar, no sense riscos, l'assumpció plena del propi de desig.
I és que en el fons penso, que tant en la vida personal com en la col·lectiva, la qüestió és saber-se administrar amb el conflicte permanent que comporta, per un costat fer-se càrrec de la pròpia existència i per altre, no quedar sempre a mercè de la demanda o el desig de l'Altre.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
