Ofecs, sensació de no arribar a tot, mareig, desmais, somnis en els que un cau d'un precipici, estats d'ànims presidits per l'apatia, la passivitat, ....esdevenen indicadors d'alteració del nostre equilibri personal sense una realitat objectiva prou clara que n'expliqui aquests patiments transitoris.
L'angoixa esdevé senyal. A diferencia d'altres afectes, l'angoixa no enganya. Senyal d'alerta per al JO i el seu narcisisme. Defensa psíquica que paradoxalment avisa en relació a la captura de la persona o bé a les Demandes de l'Altre o bé en relació a les incerteses del seu propi Desig. Dues manifestacions d'angoixa de moment vital i lectura ben diferent.
Existir com a persones implica necessàriament el Deute amb l'Altre de l'Amor que en l'origen, ens dona forma. Al llarg de la vida, davant les demandes dels altres, respondre amb un SÍ esdevé més natural que mantenir-se en un NO pel que implica d'aparició del sentiment de culpa.
L'angoixa però pot estar alertant a la persona d'un SÍ permanent i excessiu a aquestes demandes. SÍ com a resposta que acaba aclaparant a la mateixa persona que el dona, en aquest intent de satisfer i completar l'Altre. Alienació i identificació inconscient d'un mateix a la Falta de l'Altre, com si Un fos l'objecte de desig. Gaudi mortífer que acaba per ofegar al propi subjecte.
Però de la mateixa manera que existir implica un Deute que mai acabem de satisfer, _ i que dona consistència a l'Amor_, créixer com a persones implica posar en joc una certa transgressió. Aquella que significa l'emergència del desig a partir de l'acceptació del límit i el NO de l'Altre. Es un SÍ interioritzat al NO de la completesa, de la Totalitat que permet d'anar més enllà i significar-nos com a persones en la pròpia i singular responsabilitat vital. Aquest Sí esdevé un acte vital no exempt de neguit i angoixa per la incertesa i la solitud que sovint sentim que l'acompanya.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
L'angoixa esdevé senyal. A diferencia d'altres afectes, l'angoixa no enganya. Senyal d'alerta per al JO i el seu narcisisme. Defensa psíquica que paradoxalment avisa en relació a la captura de la persona o bé a les Demandes de l'Altre o bé en relació a les incerteses del seu propi Desig. Dues manifestacions d'angoixa de moment vital i lectura ben diferent.
Existir com a persones implica necessàriament el Deute amb l'Altre de l'Amor que en l'origen, ens dona forma. Al llarg de la vida, davant les demandes dels altres, respondre amb un SÍ esdevé més natural que mantenir-se en un NO pel que implica d'aparició del sentiment de culpa.
L'angoixa però pot estar alertant a la persona d'un SÍ permanent i excessiu a aquestes demandes. SÍ com a resposta que acaba aclaparant a la mateixa persona que el dona, en aquest intent de satisfer i completar l'Altre. Alienació i identificació inconscient d'un mateix a la Falta de l'Altre, com si Un fos l'objecte de desig. Gaudi mortífer que acaba per ofegar al propi subjecte.
Però de la mateixa manera que existir implica un Deute que mai acabem de satisfer, _ i que dona consistència a l'Amor_, créixer com a persones implica posar en joc una certa transgressió. Aquella que significa l'emergència del desig a partir de l'acceptació del límit i el NO de l'Altre. Es un SÍ interioritzat al NO de la completesa, de la Totalitat que permet d'anar més enllà i significar-nos com a persones en la pròpia i singular responsabilitat vital. Aquest Sí esdevé un acte vital no exempt de neguit i angoixa per la incertesa i la solitud que sovint sentim que l'acompanya.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
