Tant important com allò què es diu, està el com es diu.
Quan allò que diem arrenca del convenciment interior més profund, aquesta veritat singular i diferenciada es fa escoltar i permet l'intercanvi i el diàleg sincer i respectuós amb l' "altre"
En el llenguatge humà, hi ha un nivell de comunicació que parteix de la racionalitat, del pensament, l'objectivitat, ... la construcció d'una lògica del llenguatge amb un discurs sense fissures, aparentment coherent i que sembla que ens permet mínimament entendre´ns i dir-nos coses, però alhora és font també de nombrosos malentesos. És el llenguatge habitual.
Es una comunicació que va del JO _ de la meva identitat_ a l'altre i a l'inrevés.
Però amb les mateixes paraules amb les que ens diem coses "evidents", informació objectiva, ... perquè fem servir el mateix codi lingüístic, paraules amb una determinada significació ....també transmetem emocions, sentiments, ...en relació a l'acceptació i comprensió de l'altre interlocutor amb independència del contingut que en aquell moment presideixi la conversa.
I aquesta transferència emocional cap a l'altre passa, si ens fixem només en la comunicació verbal, tant per les paraules espontàniament utilitzades _ amb independència del nivell d'instrucció que tingui cadascú_ , els significants sonors que es repeteixen, el to emprat, els silencis, la velocitat de la parla, els ritmes amb l'interlocutor, ...
Tota paraula adreçada a l'altre, és una demanda d'amor inconscient que li fem. Cal però considerar quin és en el fons l'amor que busquem. Si és aquell amor que omple el nostre narcisisme i que ens fa sentir la completesa i el poder personal, o bé aquell amor que constata la necessitat de l'altre, transcendeix el propi jo i ens humanitza .
En el primer cas, la comunicació sol anar carregada de PARAULES BUIDES.
En el segon cas, les paraules que adrecem o que ens arriben són PARAULES PLENES.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
Quan allò que diem arrenca del convenciment interior més profund, aquesta veritat singular i diferenciada es fa escoltar i permet l'intercanvi i el diàleg sincer i respectuós amb l' "altre"
En el llenguatge humà, hi ha un nivell de comunicació que parteix de la racionalitat, del pensament, l'objectivitat, ... la construcció d'una lògica del llenguatge amb un discurs sense fissures, aparentment coherent i que sembla que ens permet mínimament entendre´ns i dir-nos coses, però alhora és font també de nombrosos malentesos. És el llenguatge habitual.
Es una comunicació que va del JO _ de la meva identitat_ a l'altre i a l'inrevés.
Però amb les mateixes paraules amb les que ens diem coses "evidents", informació objectiva, ... perquè fem servir el mateix codi lingüístic, paraules amb una determinada significació ....també transmetem emocions, sentiments, ...en relació a l'acceptació i comprensió de l'altre interlocutor amb independència del contingut que en aquell moment presideixi la conversa.
I aquesta transferència emocional cap a l'altre passa, si ens fixem només en la comunicació verbal, tant per les paraules espontàniament utilitzades _ amb independència del nivell d'instrucció que tingui cadascú_ , els significants sonors que es repeteixen, el to emprat, els silencis, la velocitat de la parla, els ritmes amb l'interlocutor, ...
Tota paraula adreçada a l'altre, és una demanda d'amor inconscient que li fem. Cal però considerar quin és en el fons l'amor que busquem. Si és aquell amor que omple el nostre narcisisme i que ens fa sentir la completesa i el poder personal, o bé aquell amor que constata la necessitat de l'altre, transcendeix el propi jo i ens humanitza .
En el primer cas, la comunicació sol anar carregada de PARAULES BUIDES.
En el segon cas, les paraules que adrecem o que ens arriben són PARAULES PLENES.
Joaquim Trenchs
Publicat a la Revista Valors
